José Antich: «Una Constitució que cau a trossos»

La celebració aquest dimarts del 38è aniversari de la Constitució espanyola hauria de donar peu a una reflexió sobre el seu estat de salut -dolent- i el canibalisme de la Carta Magna que progressivament han anat practicant els sectors més conservadors de la societat espanyola. S'hi dóna, a més, una paradoxa si més no curiosa: els espais ideològics que amb més generositat van acceptar una Constitució sota la fèrria mirada de l'estament militar de l'època -a grans traços els nacionalistes, l'independentisme, l'esquerra política radical llavors encarnada pel Partit Comunista i alguns sectors ideològicament d'esquerres a les files del PSOE- són avui els més crítics. En canvi, la dreta i el centredreta, que llavors estaven en una evident posició de fortalesa, s'han fet forts en la seva defensa amb el pas dels anys. No val la pena perdre gaire temps en les posicions de l'actual PSOE ja que darrere de la inconcreta reforma federal no s'hi entreveuen grans coses més.

Els defensors de la Constitució troben refugi per al seu immobilisme en dos arguments: que han passat molt pocs anys per a la reforma, de fet és la benjamina de la Unió Europea, com si fos una qüestió de temps la seva durada; i, també, que per a qualsevol reforma s'han de pactar abans els límits de la mateixa ja que per a l'aprovació definitiva haurà de ser sotmesa a referèndum i ja se sap que les consultes a la ciutadania les carrega el diable (PP dixit). I amb aquest edifici al qual se li ha diagnosticat des de fa temps aluminosi, la Constitució espanyola ha passat a ser, segurament, la més exclusiva per a una part dels seus ciutadans d'un Estat de la UE.

Algú s'imagina que a Alemanya, per exemple, el seu land més important impugnés la Carta Magna? Això és el que succeeix a Catalunya (També al País Basc). O a França que ho fes la seva regió més dinàmica? O que al Regne Unit l'àrea econòmica més exportadora impugnés el conjunt de lleis i principis sota els quals es governa? Tots aquests països tindrien un problema i els ciutadans que així ho fessin saber de l'única manera que en democràcia es pot arribar a expressar, amb la força dels vots, serien escoltats i no processats els seus principals dirigents. Per això, també, l'actual Constitució s'ha anat fent petita i lluny de ser una possible solució ha acabat sent un problema més. I com una teranyina ha acabant impedint qualsevol negociació i s'ha passat a utilitzar paraules buides com diàleg i gestos. I així una part significativa de Catalunya defensa, com a única via, un referèndum d'independència. I una Constitució que no ho reconegui acabarà naixent políticament morta.

Font: elNacional.cat