Un dels actius més importants que té Catalunya a l’hora de valorar la seva capacitat de reeixir si esdevé un estat sobirà és el seu teixit productiu, i de manera específica l’empresarial. El país compta amb 182.000 microempreses (d’1 a 9 treballadors), 25.000 petites empreses (de 10 a 49 treballadors), 4.500 de mitjanes (de 50 a 249 treballadors) i una mica més de 800 de grans (més de 250 treballadors). En conjunt, dóna feina a 2,5 milions de persones i no cal dir fins a quin punt aquest teixit és bàsic, per les rendes que genera i perquè fa possible a l’Estat la prestació de serveis de tot tipus i la inversió pública.
Com veu l’empresariat un escenari d’independència? El 2012 es van realitzar dues enquestes a pimes sobre la viabilitat i la conveniència d’esdevenir un estat. Molt majoritàriament ho veien viable, i més de la meitat ho veien desitjable, per sobre d’altres opcions. Llàstima que no hi ha més enquestes específiques com aquelles. M’aproximaré al tema partint en part del que publiquen els mitjans, i sobretot del que percebo en els múltiples contactes que mantinc amb empresaris i del que escolto que diuen en fòrums diversos.
Abans d’entrar-hi, serà bo tenir presents alguns punts sobre la naturalesa de l’empresari. El primer és que són gent molt centrada en la seva empresa; el segon és que descansen en la racionalitat, en el càlcul i en l’orientació pràctica; el tercer, que són persones normals i corrents, i com a tals tenen les seves posicions polítiques, però vistes des del prisma de l’empresa, i, en quart lloc, que són persones discretes en general, rarament se signifiquen.
Enfront de la independència, per tipificar-ho, hi veig tres tipus d’empresaris. Hi ha els contraris, que crec que són minoria. Els que donen la cara, com feia el traspassat José Manuel Lara, són molt pocs i parlen més amb el cor que amb el cap. És significatiu que un dels més visibles i bel·ligerants (José Luis Bonet, de Freixenet), tot i ser-hi contrari i veure-la impossible, afirmi que, si es donés el cas, s’hi adaptaria. De fet, es difícil d’imaginar que marxés de Sant Sadurní emportant-se les caves a Requena (València) o a Almendralejo (Badajoz). De Bonets n’hi ha més, com aquells directius de CaixaBank i de Banc de Sabadell que, a cor amb l’AEB, van amenaçar de “reconsiderar la seva implantació a Catalunya”. Però algú es creu que renunciarien a un mercat interessant com el català? Més enllà del que pensin personalment, el més sensat és que, arribat el cas, fins i tot els més contraris i més significats s’adaptarien a la nova situació política.
En el cantó oposat hi ha els empresaris partidaris de la independència. Jo crec que són els més nombrosos i que, posats a quantificar, es deuen situar en valors semblants als que indiquen les enquestes sobre la matèria que es fan regularment al conjunt de la població. Hi ha casos que destaquen, com els de dos empresaris que van participar recentment en un debat que vaig moderar sobre la qüestió: vaig quedar parat, no pas del seu convenciment sinó de la seva visió en termes d’oportunitat en l’ordre econòmic i social, i tenien una idea formada sobre el model productiu que caldria propiciar i sobre tres coses que podrien millorar: 1) gastar els diners públics de manera més eficient (Rodalies i corredor mediterrani en comptes d’AVEs no justificats, per exemple); 2) regular millor mercats com l’elèctric, i 3) tenir un estat de cara i no d’esquena, com tenen ara.
Els indiferents, que crec que són més que els contraris, com a demòcrates acceptaran els resultats, i lògicament faran el que pertoqui. Ara bé, a l’hora de votar han de veure escenaris polítics prou definits. Si aquests escenaris comporten riscos/costos raonables, no hi ha dubte que s’hi posaran de cara, perquè en el fons també s’adonen del maltractament que rep Catalunya de l’estat espanyol, i que la independència pot canviar les coses.
Així doncs, els contraris a la independència veuen amenaces (entre les quals el boicot) on els partidaris veuen oportunitats (el boicot ja està descomptat, pensen). Els indiferents estan a l’expectativa, wait and see. Però, al capdavall, el que fa més por al món empresarial no és pas qui té el poder (si l’estat espanyol o l’estat català), sinó que qui el tingui faci possible que les empreses operin amb tota normalitat, sense incerteses, que sigui eficient i faciliti el progrés. En això, el que genera més incertesa és la transició. Si qui mana ho té clar, ho hauria de comunicar de manera entenedora i insistent a l’empresariat; si no ara, quan toqui, que no pot quedar lluny.
Font: ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada