dilluns, 23 d’octubre de 2017

Jordi Galves: «Que vénen, que vénen»

Si algú encara pensava que la independència de Catalunya ens sortiria de franc, que seria una elegant controvèrsia democràtica entre persones ben educades i civilitzades que prenen el te, ahir va poder veure que no. Espanya marxarà de Catalunya, Espanya perdrà sense remei la seva colònia catalana, però compta marxar d’aquí de la pitjor manera possible. A reculons i venjativament. Espanya vol imaginar que Catalunya és una propietat que li pertany, com ho va ser el Sàhara, com Perejil, i qui diu Pejeril diu una mina, una vinya o un melonar. Que és una simple propietat privada i no un país constituït, que és dels que aquí vivim, la casa dels catalans. L’Estat espanyol estava disposat a tolerar, hipòcritament, les comunitats autònomes i l’exercici de la democràcia a Catalunya sempre que els electors votessin el que ells havien decidit que havien de votar. Tolera l’independentisme i només el considera legítim com a opinió privada, com a utopia irrealitzable i estèril, mentre no posi realment en qüestió la unitat d’Espanya. Tant és que el PSC es consideri un partit nacional català quan tothom sap que només són paraules i poc importa que el PNB, a Euskadi, sigui una formació independentista mentre es mantingui com una nosa latent i remota, entretinguda en la boira.

Però quan l’independentisme polític català aconsegueix guanyar les eleccions i posar en pràctica el programa de la sobirania nacional, exclusivament d’acord amb la voluntat sobirana dels electors catalans, la classe política espanyola sorgida de la Constitució de 1978, el PP, el PSOE i Ciutadans respon amb el projecte de la supressió de la nostra pacífica i benèfica democràcia, de la nostra encara no nascuda república. Tant ells com nosaltres sabem que no se’n sortiran pas i només queda per veure quant de mal aconseguiran fer-nos, quants caps obriran més amb les porres, quantes persones més seran privades de llibertat. Espanya vol marxar de Catalunya com marxa un orgullós colonitzador, com un imperi derrotat, com va marxar França d’Algèria, com va marxar la Gran Bretanya dels Estats Units, sembrant el pànic, amb l’escarment de la terra cremada, destruint tot allò que no pugui endur-se a la metròpoli. Però, si ens hi fixem, la situació del president Mariano Rajoy és, en realitat, desesperada, atrapat entre l’opinió pública internacional i l’espasa de foc del nacionalisme excloent espanyol de José María Aznar i del jove aprenent de bruixot, Albert Rivera. Pretén fer molta por perquè, de fet, té les mans lligades per l’economia i per la inoperància crònica de l’Estat que diu que governa. Algú li deu haver recordat que els catalans tenen fama de porucs, de gent poc amiga de conflictes que s’espanta amb molta facilitat i es deixa fàcilment prendre la cartera. Efectivament, som un poble que té molt a perdre per aconseguir la independència. I és clar que tenim por, que patim per les nostres famílies, pels nostres amics, per les nostres propietats, pels nostres projectes vitals. Però de la mateixa manera que els cansats fan la feina els porucs esdevenen valents quan se’ls obliga. Si no tinguéssim por seríem, simplement, un poble de sonats temeraris, i no d’herois pacífics i vulgars, no som dels que surten en les històries èpiques de Hollywood sinó dels que miren simplement de portar ben cordats pantalons i faldilles, dels que tenim ànsia de llibertat.

La prova serà dura i només un error dels independentistes pot donar la victòria a Espanya. Només si els sobiranistes es deixen intimidar i experimenten un atac de pànic col·lectiu, el Govern de Sa Majestat Catòlica Felip VI té alguna remota possibilitat d’èxit. El president Puigdemont sap que, d’acord amb la política internacional, no és el mateix que Catalunya declari la independència sense buscar acords i pactes previs que fer-ho com una mesura defensiva per protegir el nostre autogovern i la nostra democràcia. Puigdemont declararà formalment la independència quan sigui el moment, probablement la setmana entrant, i per aquest motiu, cal que tot l’independentisme li faci confiança i li faci costat, sense iniciatives espontànies ni acudits de darrera hora. Gràcies a l’acció política combinada del PDeCat, ERC i la CUP, gràcies a l’activisme popular de l’ANC i d’Òmnium Cultural, la independència de Catalunya és una realitat factible, és a tocar, és a l’abast dels dits, per primera vegada en la història. Ni Pau Claris ni Francesc Macià ni Lluís Companys ho havien tingut tan a prop. Ara només cal no esguerrar-ho.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada