diumenge, 8 d’octubre de 2017

Jordi Bianciotto: «Especialistes en errors»

«Van dir que requisarien urnes i ni tan sols les van trobar. És com si el seu desconeixement històric de Catalunya els hagi passat factura també en el moment de reprimir-la»

M’he passat aquests cinc anys repetint que no s’ha de subestimar mai l’estat espanyol, que no són tan justets com l’independentisme sovint els pinta i que les caricatures no són bones companyes de viatge. Però tal com han anat les coses en aquest temps i, més particularment, aquests darrers dies, em pregunto si m’hauré de menjar les paraules una per una.

Perquè, vejam, estem parlant del govern que va menystenir el procés des del minut u titllant-lo de suflé i vaticinant el seu esfondrament espontani en cosa d’uns mesos de res. El mateix govern que va fabricar o precipitar escàndols de corrupció pensant “ja està!, ara sí: tocats i enfonsats!”. Un govern que creia que el 9-N registraria una mobilització minoritària i desconnectada de l’acció del govern, el desenllaç del qual els va deixar amb el somriure congelat.

Fa poques setmanes, membres del govern espanyol confessaven en el seu entorn proper que si l’1 d’octubre es produïa un vot ampli (no calia que fos majoritari sinó que simplement arruïnés el relat del vot residual), aquest govern quedaria desacreditat i hauria de plegar. Bé, és un vot ampli, 2,2 milions de persones? Diria que sí.

Van dir que requisarien urnes i ni tan sols les van arribar a trobar, un fet que no ha estat prou remarcat aquests dies. Van lluir com a trofeus alguns milions de paperetes requisats mentre qualsevol impremta mobilitzada en podia imprimir uns quants milions més en unes poques hores. I la jugada final del cens universal va ser definitiva. Van dir que no es votaria i es va votar. I més difícil encara: van dir que no s’havia votat després que tothom hagués vist que s’havia pogut votar. I tot plegat, bonus track, enmig d’un dispositiu policial que ara des del mateix del cos han titllat de “catastròfic”.

El senyor Rajoy se les ha apanyat per emprenyar gairebé tothom: els independentistes, els sobiranistes que comparteixen la idea del dret a decidir, els catalans partidaris de la tercera via i a qui l’Estat ha deixat tirats, els catalans que defensen l’statu quo i que reclamaven més argumentaris que violència, els catalans i espanyols unionistes que l’acusen d’haver-se quedat curt i d’haver sigut un tou durant aquests cinc anys, i finalment, els mateixos policies que, al crit cordial de “dejadnos actuar”, han expressat la seva frustració davant del nyap operatiu. Però el festival continua: ara Rajoy tracta ja Catalunya com si fos un país estranger animant les empreses a marxar a cop de decret exprés.

És com si el seu desconeixement integral, històric, de Catalunya els hagi passat factura també en el moment de reprimir-la. Durant aquests cinc anys em resistia a creure-ho, però és veritat: no saben quin terreny trepitgen; desconeixen Catalunya, la seva ànima, el seu teixit associatiu, que facilita la propagació d’idees i la mobilització. Parlem d’uns errors acumulats que no denoten tant un càlcul equivocat, que també, sinó, més encara, un menysteniment de la qüestió, una desídia, una barreja de mandra i negligència. I una seguretat cega en ells mateixos, és clar.

Pensàvem que mai no tindríem la foto del policia arrencant una urna de les mans d’una tieta? Doncs la tenim i multiplicada. I aixecant la porra davant d’una multitud que crida “volem votar”? També. Han fet molt bonic a les portades de The New York Times, Financial Times, The Guardian, Libération, Corriere della sera… Potser la UE mira cap a una altra banda, però l’opinió pública, no, i en el segle XXI això té més importància que al segle XVI.

Naturalment, tot plegat no vol dir que l’independentisme hagi guanyat. Les victòries, per ser-ho, han de ser alguna cosa més que morals. Però, a l’espera de veure quin camí pren el post-1-O, que Rajoy faci frases com ara “la independencia de Catalunya no la vamos a permitir” sona, ara per ara, i vistos els precedents, com un aval consistent per al projecte independentista.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada