Jordi Galves: «La barra d’Espanya»

Ara podem veure l’autèntica cara d’Espanya. I la barra. Ara podem veure com és de gran la mentida que repeteix el Govern de Mariano Rajoy. Per una banda, segons el PP, PSOE i Ciutadans, Carles Puigdemont, el seu Govern i la majoria parlamentària independentista estan al marge de la llei i la proclamació de la República Catalana és clarament un cop d’Estat. Però, atenció, si per ventura, si s’esdevingués que el colpista Puigdemont convoqués eleccions autonòmiques, si anés al Senat a dir que aquí pau i allà glòria, aleshores, senyores i senyors, aleshores, per art de màgia, li tornarien a dir Molt Honorable President i de sobte tornaríem a ser amics i amigues tot ballant la sardana. Aleshores la vida tornaria a somriure amb generositat. Com si en unes noves eleccions autonòmiques l’independentisme no tingués totes les possibilitats de guanyar una altra vegada. Ens inflen el cap amb la llei i la llei, amb l’obediència inexcusable d’una llei que Madrid s’ha fet a mida, ens certifiquen amb tots els impresos i totes les pòlisses necessàries que els jutges espanyols gaudeixen d’una independència política immaculada però, vet aquí, que segons els ministres Dastis i Catalá, si Puigdemont convoqués eleccions autonòmiques, aleshores, miraculosament no s’hauria d’empresonar ningú, no caldria, deixant entendre que, en realitat, qui empresona o deixa d’empresonar, qui decideix en realitat, és la Moncloa.

Quan algú és responsable d’una acció tan greu contra l’Estat de Dret com un cop d’Estat no es pot mirar cap a una altra banda, quan algú compara el president Puigdemont amb Antonio Tejero després no pot dir que seria “un gran honor” que assistís al Senat a dir que Catalunya vol la independència. ¿Quin Estat de riota és aquest que fa servir amb tanta lleugeresa paraules tan gruixudes? ¿Quin Estat de riota és aquest que tan aviat ens amenaça amb una repressió política sense precedents i després està disposat a saltar-se una llei que ens ha recriminat no acatar? ¿Com pot Catalunya prendre’s seriosament el projecte polític espanyol si, al capdavall, els primers que el desprestigien són els propis polítics de Madrid? Per les vies democràtiques, ens van dir, a nosaltres, ells, precisament ells, que Catalunya podia ser el que volguéssim ser. Que mentre passés per les urnes, qualsevol projecte polític podia ser acceptable i que, sense violència, civilitzadament, sempre es respectaria la voluntat majoritària del poble català. I vet aquí que l’Estatut de 2006, el que no volia Jordi Pujol, va ser ribotat després d’haver estat aprovat en referèndum i que avui Euskadi i Navarra continuen gaudint en solitari del privilegi del concert econòmic. Perquè la igualtat davant de la llei espanyola és així, sempre aproximada, i l’aplicació de la llei sempre pot ser molt laxa amb els amics i terrorífica amb els enemics. D’això en diuen imparcialitat.

Si Puigdemont i els seus són uns malvats colpistes, ¿com és que, segons la Moncloa, poden organitzar unes eleccions autonòmiques sense més ni més? ¿Quina credibilitat tenen els que veuen amb tan bons ulls que l’independentisme ho deixi córrer per ara? De fet, ni les frases amables ni les amenaces tenen ara com ara la més mínima seriositat. De fet, ni pensen dialogar amb l’independentisme ni poden tècnicament reprimir-lo, tot plegat només són paraules, cants de sirenes i una gegantina campanya d’intoxicació informativa. El Govern de Rajoy sap que la separació de Catalunya és inevitable i que si la nostra societat i el nostre Govern es mantenen ferms no tenen res a fer. Absolutament res a fer. ¿Quant de temps podrien aguantar l’euro i l’economia europees una vaga general indefinida a Catalunya? ¿Quant de temps hauríem de fer una aturada general perquè entenguin que ells hi perdrien molts més diners que no pas nosaltres? Perquè només de diners està fet seu patriotisme.

Font: elNacional.cat