El discurs que el monarca va adreçar exclusivament als espanyols que complien els requisits de ser contraris al dret a decidir dels pobles i de considerar legítima la brutalitat policial contra la població civil per tal de garantir la unitat d’Espanya, no haurien de passar per alt una part substancial del missatge, malgrat l’eufòria que els causi un “a por ellos” borbònic: “Les autoritats catalanes poden posar en risc l’estabilitat econòmica de Catalunya i de tot Espanya”. Aquesta és la clau de volta. Perquè, per primera vegada, el règim del 78 reconeix que pot perdre. O millor dit, que la revolució pacífica de Catalunya pot enderrocar tot un Estat que es pensa que viu al segle XIX. Les elits de l’Estat han decidit que prefereixen morir matant abans que intentar acordar la seva supervivència. I ara necessiten legitimar qualsevol acció contra Catalunya davant de la seva opinió pública. Qualsevol. Especialment, la brutalitat policial, però també operar al marge de la legalitat amb els fiscals i els tribunals executant les ordres de Madrid.
És per això que el rei, els ministres i també la premsa del règim ja expliquen als seus ciutadans els efectes de la possibilitat real que Catalunya esdevingui un Estat independent. La seva renda per càpita baixarà i el superàvit d’algunes comunitats autònomes no serà tan insultant. Està en joc tot un sistema de subvencions i trames de corrupció pública de les quals se’n beneficien no només polítics, sinó milions de ciutadans espanyols, que finiran si Espanya perd el 20% del seu PIB. D’aquí que Pablo Casado (PP) es permeti pronunciar aquesta frase en nom d’un Estat de la UE: “Ni mediació internacional ni negociació. Els colpistes aniran als tribunals. El seu desafiament a Espanya no sortirà de franc".
Justament, són ells els que no se n’adonen que això no els sortirà de franc. L’odi que els ha cegat aquestes darreres setmanes no els deixa consultar la prima de risc espanyola ni l’IBEX-35. Tampoc la premsa internacional, que a més de dir que Espanya “és la vergonya d’Europa”, analitza al mil·límetre les conseqüències desastroses que ja té per a l’economia espanyola que Madrid es negui a parlar amb Catalunya i que apallissi ciutadans amb una papereta a la mà. El Banc Central Europeu aguanta artificialment la prima de risc espanyola comprant-li deute a un interès de saldo, perquè no vol una altra Grècia i no vol desestabilitzar l’Eurozona. Però la paciència comença a esgotar-se. De fet, la UE ja reconeix que la crisi espanyola pot tenir un greu impacte econòmic.
I per aquí pot arribar la via de sortida i la mediació. Encara que de forma molt poc clara, Europa comença a veure que allò que hi ha sobre la taula transcendeix la defensa de la democràcia i els valors de pau que aquest club d’Estats hauria de liderar si es cregués els seus principis fundacionals. La clau és la desestabilització que provoca als mercats internacionals i a la zona euro un Estat que entraria de forma immediata en fallida –per incapacitat de pagar el deute amb els seus creditors- si Catalunya marxés de forma no pactada i, per tant, sense assumir el 20% del deute del Regne d’Espanya que li correspondria per població. Vol Europa un Estat del sud en fallida i una Catalunya situada estratègicament des del punt de vista logístic al sud del continent fora de la UE? La resposta és molt evident.
Aquest règim del 78 se sent humiliat per uns pocs milers de catalans que van amagar les urnes, les paperetes i els sobres a casa, al cotxe, a l’església o en els llocs més insospitats mentre la intel·ligència espanyola buscava paperetes en totes les impremtes del país, humiliat també per uns informàtics més espavilats que els més espavilats de la Guàrdia Civil i la Policia espanyola, per gent de carrer que s’agafava de les mans per entomar els cops de porra sense abaixar el cap, i per un Govern que ha demostrat una fermesa i astúcia que ningú podia arribar a imaginar. Fins al punt que el president Puigdemont va burlar tota una operació d'Estat per impedir que la premsa internacional tingués la seva foto votant. Se senten humiliats amb l'1-O perquè creuen que fan la guerra contra els catalans. Però s’equivoquen, els catalans que defensaven les urnes no feien la guerra, feien la revolució. Han de pair que, abans o després, amb més o menys costos per a tothom, s’acaba ‘la Fiesta’.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada