Des que Rajoy va fer sortir el rei a dir “¡a por ellos!” dos dies després de l’1 d’octubre, PP, PSOE i Ciutadans, l’extrema dreta, s’han desacomplexat definitivament en el seu anticatalanisme –que ara ja és oficial, que es pot exhibir–. El rei els hi va donar el seu consentiment per verbalitzar-ho, és la nova normalitat pública: només cal veure a la portada de ‘Tiempo’ els termes deshumanitzadors amb què titula les honorables figures de dos pacífics i honestos lluitadors per a les seves idees, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.
Però això no és tot; en la seva borratxera de nacionalisme, el tronc central de la política i els negocis espanyols està a punt de coronar el vell somni de la recentralització d’Espanya, una recentralització vigilada, judicial i policial.
Una exministra socialista fa crides al boicot d’una marca catalana de nom –però que, en realitat, és de matriu francesa– i diverses veus del PP ja han advertit a Castella-la Manxa, el País Basc i Navarra que els poden aplicar el 155. És tendència: ¿Que al País Basc hi ha independentistes? 155. ¿Que Navarra aprova una moció per oposar-se a la moció de la Generalitat? 155. ¿Que Castella-la Manxa està governada pel PSOE i Podem? 155. Estan malalts de 155. Ho vàrem dir aquí mateix fa uns dies: “‘Primero fueron a buscar a los catalanes, pero com yo no era catalán…’. Si ens ho van fer a nosaltres, ho poden fer a qualsevol”.
Tant és així que mentre Puigdemont vol fer un últim gest al Senat, una imatge potent a nivell internacional de mà estesa, per al govern espanyol està tot dat i beneït.
Fixin-se com coincideixen. ‘La Razón’, “Moncloa: ‘El 155 es imparable’”, que no n’hi hauria prou amb convocar eleccions autonòmiques, que és el mateix que diu ‘El País’: “Solo la plena restauración de la legalidad evitaría el 155. El gobierno [espanyol] no contempla retirar las medidas excepcionales de intervención en Cataluña con una simple convocatoria de elecciones por parte del Govern”.
Tant és que hagi quedat molt clar que no hi ha hagut DUI, que Puigdemont fes el gest –difícil d’entendre entre molts dels seus– de no declarar la independència, no valdria ni tan sols que digués que convocarà eleccions: parlen en termes de rendició. Puigdemont ha de dir que el 9-N no va existir, ni l’1 d’octubre, i ha de fer com si al Parlament no hi hagués una majoria absoluta per la independència. El 155 està decidit. No saben com l’aplicaran, només saben que parlar-ne els fa sentir ‘engoril·lats’, que es complauen en l’escenari de la força.
Des de l’1 d’octubre se’ns fa més present el neguit de saber que tenim raons i no són ateses. Al contrari, que hem de multiplicar les nostres forces per denunciar les càrregues policials, les mentides sobre les càrregues policials, la nostra deshumanització com a desferra social que s’ha d’eliminar amb una escombra –com deia Albiol dels romanesos de Badalona–, que hem de multiplicar-nos per defensar-nos dels boicots comercials, de les amenaces de presó, de les detencions violentes com les que van patir l’Aina i l’Adrià per part de la policia nacional, de l’empresonament de Cuixart i Sànchez, que és una vergonya que estiguin en presó preventiva per un delicte pel qual l’Audiència Nacional no és competent i que ja es veu que no van cometre, com és el de sedició.
Estan sent dies durs en què pensem en tot el que podem perdre. I aquí ningú pot donar lliçons a ningú. Puigdemont se’n pot arribar a anar 15 anys a la presó. Són dies de pensar què més podem fer per ser més, per ser més imparables que el 155. Hi ha una cosa que podem fer: agafar forces de l’enorme força cívica que estem demostrant, de ser avançats a Europa en el redisseny de les relacions de la societat amb el poder polític i econòmic, un redisseny impecablement democràtic.
Em fa gràcia quan sento dir columnistes de Madrid que esclar, que el govern espanyol té un problema de relat. Home esclar, si el teu relat consisteix a pegar, clausurar, destituir i empresonar, tens un problema amb el relat. Si el teu relat és que voti tothom, no tens cap problema amb el relat, tens un problema amb la força bruta dels estats. Al segle XXI s’ha poder parlar de tot, del més incòmode també. Tenim dret a existir davant un estat que ens vol eliminar, tenim dret a sentir-nos orgullosos de com ho hem fet i de voler guanyar a les urnes.
Llibertat Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.
Font: ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada