dimarts, 24 d’octubre de 2017

Enric Vila: «L'ogre decapitat»

La resposta de la premsa a l’anunci de l’article 155 deixa clar un altre cop fins a quin punt l’única cosa que separa Catalunya de la independència és la por. Per intentar ajudar Rajoy, els diaris catalans s’han abocat a denunciar amb dramatisme que l’autonomia està en perill, mentre que els diaris espanyols es dediquen a generar un clima d’amenaça i vexació.

L’Estat intenta histeritzar els partidaris de la independència per fer-los oblidar que, malgrat tot, Espanya és una democràcia consolidada, que celebra eleccions de forma regular. Per intentar aplicar l’article 155 sense perjudicar-se gaire, el PP necessita que els líders independentistes renunciïn a complir les seves promeses; és a dir que traeixin els seus votants.

Com s’ha demostrat des del 2010, sense un dolent a Madrid que faci por, els partits autonomistes perden vots i es van quedant sense arguments. Veient la jugada a través de la premsa, el 155 de Rajoy sembla una operació de propaganda per donar aire a l'antifranquisme folklòric d'Ada Colau i fins i tot per oferir a Puigdemont una sortida èpica alternativa a la declaració d’independència.

Igual que va fer amb el referèndum, el PP mira d’evitar els costos d’intentar aturar la independència per mitjans coercitius, buscant còmplices que li facin la feina a Catalunya. El Periódico va publicar ahir una enquesta amb un titular de portada sospitós: “L’independentisme venç, però no creix passat l’1-O”. La primera plana de La Vanguardia també mirava d'ajudar a Rajoy: “Dues de cada tres empreses que deixen Catalunya van a Madrid”.

El Mundo, que sembla el pamflet de la Policía Nacional, va publicar diumenge una crònica dels primers dies que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart han passat a la presó. El text era digne d'una pel·lícula de Torrente i, precisament per això, resumia de manera immillorable l’esforç que els diaris espanyols fan per espantar els catalans intentant vestir de normalitat mòmies del passat que ja no aguantarien ni el cop d’aire més inofensiu -com es va veure l'1 d'octubre.

Malgrat l’alarmisme dels diaris, el turisme creix, l’atur no ha pujat i la versió catalana del conflicte no havia tingut mai un ressò internacional tan gran. Els diaris i revistes importants del món potser no fan costat a la independència però difonen la història de Catalunya millor que Arrimadas i fan una feina de desgast del govern de Madrid que no haurien fet mai si la Generalitat s’hagués mantingut dins els marges del que alguns consideren la legalitat.

L’Espanya del 155 necessita que els electors i els polítics catalans creguin més en la policia que no pas en les urnes. Tot i que els cacics locals voldrien viure 40 anys més contra els fantasmes del franquisme, amb un PP més radicalitzat, Catalunya feia segles que no ho tenia tan fàcil per sortir d’Espanya.

Els diaris intenten confondre els interessos de la casta autonomista amb els interessos del país, però la vigència de l'Estatut ja només importa als partits que més el van combatre i retallar-lo. També miren de presentar Espanya com un ogre invencible. Però si Puigdemont li talla el cap amb una declaració d’independència, l’Estat caurà rodó i no es tornarà a aixecar enrabiat, com somien els convergents en les seves fantasies més humides.

Per Espanya les urnes són igual que el crucifix del comte Dràcula. L'ogre espanyol s'alimenta de la por i, si Puigdemont li talla el cap, com a molt farà uns quants passos compulsius i anàrquics de gallina, abans de desaparèixer de Catalunya. Després com a molt haurem de passar uns anys escombrant cendra.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada