diumenge, 8 d’octubre de 2017

Iu Forn: «Unes quantes coses que volia dir»

Tot va molt ràpid. Les coses passen a una velocitat impossible de seguir i sembla que faci mesos de coses que van succeir fa setmanes. L'anàlisi és complicada perquè cada dia apareixen desenes de noticies noves que tapen les d'ahir. Per això, aquest cap de setmana de petita treva és un bon moment per repassar alguns fets dels últims dies.

Diumenge passat, a pesar de tot, 2 milions tres-cents mil catalans vam votar. Vam votar tot i afirmacions tan rotundes com aquestes:



Vam votar a pesar que un dels estats més poderosos del món va fer tot el possible perquè no ho aconseguíssim. Vam votar perquè un dels estats més poderosos del món no va poder trobar ni una sola urna. Ni una. Va haver-hi urnes, va haver-hi paperetes, va haver-hi cens i va haver-hi recompte. Vam votar. I hem d'estar molt orgullosos d'haver-ho aconseguit, a pesar de tot. Com ho hem d'estar d'haver-nos manifestat durant sis anys seguits, centenars de milers o milions, tant se val, però sense cap incident. I hem de donar-li el gran valor que té. Perquè ara mateix no hi ha cap altre país del món que ho hagi fet. I sembla que no tingui cap importància. I en té. Molta.

Milers de catalans van defensar els col·legis electorals de tots els barris de totes les ciutats del país. Des del més ric al més pobre. Des del centre a la perifèria. De les grans ciutats als pobles més petits. I això ens ha cohesionat com a societat. Ens hem agradat? Sí, què passa? Hi tenim tot el dret i n'hem d'estar molt satisfets. I la reacció violenta d'un Estat absolutament desbordat encara ens ha cohesionat més. Indepes, no indepes i cap de les dues coses units contra un Estat que només entén l'ús de la violència per resoldre els problemes polítics.

Escolti, és que no ho dic jo. Ho diu l'opinió pública de mig món que ha vist les imatges de diumenge. I, no, ja no és un tema d’indepes i no indepes. És la dignitat d'un poble. Un poble que som tots. Ens han pegat, ens han intentat humiliar i la nostra reacció ha estat unir-nos. Ho van demostrar els milers de catalans que no tenien previst anar a votar perquè no creien en la consulta i que, veient com pegaven al seu veí, van agafar una papereta, l'arma més mortífera contra els totalitarismes, i van dir “soc aquí, què cal fer?" Perquè abans que indepes i no indepes som familiars, som amics, som veïns, som coneguts i som saludats davant un Estat argumentant que voler votar és colpisme. Un Estat que ha perdut la noció de la realitat i que només sap imposar la raó enviant salvatges a pegar a gent desarmada.

En cap país civilitzat (i sense civilitzar) del planeta s'havia vist (MAI!) la policia apallissant els seus ciutadans per robar-los les urnes d'una consulta pacífica que el mateix Estat deia que no tenia cap validesa. Per què? Per què aquest odi contra la població? Per què el terrible “a por ellos”? Si deien que tenien controlat el sistema informàtic, per què buscar la sang? Per fer venir por. Perquè només entenen la por. Només saben usar la por i la violència. El “mori la intel·ligència” és del 12 d'octubre del 1936, però està més vigent que mai.

En cap Estat pretesament democràtic del món s'havia vist mai la policia cridant “a por ellos”, i que aquests “ellos” fossin la ciutadania a qui han de defensar. En cap Estat del món s'havia vist uns ciutadans animant la policia a apallissar altres ciutadans cridant-los aquest ja històric i inoblidable “a por ellos”.

I mentre la policia pegava indiscriminadament a gent que volia votar, l'aparell de propaganda d'aquest Estat i els seus periodistes a sou intentaven crear el relat que tot era una farsa. Van inventar-se que era la gent la que pegava als policies, fins que van haver de callar davant de les imatges que totes les televisions del món oferien a uns atònits espectadors. Han silenciat que hi ha una persona ferida per bala de goma, una arma prohibida, i s'han dedicat a discutir la sang d'una dona copejada al cap. Fins que la realitat els ha deixat com el que són. Han discutit i han fet befa de la xifra de ferits, fins que han hagut de demanar perdó sense demanar-lo realment.

Han fet escorcolls sense manament judicial, han detingut persones normals al mig del carrer usant mètodes d'humiliació innecessaris, han violat la correspondència d'ajuntaments i han fet coses que fins i tot serien un escàndol a la Turquia d’Erdogan. Aquesta Espanya que s'omple la boca de legalitat és l'Estat que dicta a la Fiscalia i als seus tribunals polítics el que han de fer. I ho dicten en públic i amb un total desvergonyiment. De quina legalitat parla un Estat on un ministre de l'Interior i el màxim responsable de combatre la corrupció es reuneixen per inventar acusacions contra polítics elegits per la ciutadania? Callin, home, callin! La paraula legalitat mai més a la seva boca. Ni la paraula justícia. Ni la paraula democràcia. No les embrutin, sisplau.

I parlen de fractura social. Qui ha fracturat la societat? Qui ha dividit la societat? Els que volien votar pacíficament o els que demanaven violència? Qui ha trencat la societat espanyola és el neofranquisme aznarista totalitari que fa 20 anys dicta com han de ser els espanyols. Exactament com ells diguin. No hi ha marge. Ni espai. Qui no vol ser espanyol a la seva manera, immediatament és qualificat de nazi, colpista i adoctrinat. Per què es pensen que a Catalunya hem arribat on som? Perquè han trencat la societat i les regles del joc que aquesta societat s'havia donat. Unilateralment. Qui ha trencat la societat? Els que armats fins a les celles van entrar a sac a desenes de petits pobles i van començar a impartir la justícia de la violència. Qui hagi vist les imatges no les oblidarà mai i, per descomptat, mai més voldrà pertànyer a un Estat que és capaç d'això. Perquè trencar la societat és exactament això.

I ara es busca un mediador. Per desencallar la situació. I una de les parts, la de sempre, diu que no vol ni sentir-ne a parlar. Perquè un mediador posa d'acord dues parts i ells no volen reconèixer que nosaltres som una part. D'aquí plora la criatura. És Rajoy dient “ni quiero ni puedo”. No els dona la santa gana. Fins que algú els hi obligui.

I mentrestant, què? Doncs estem cansats i hi ha por. Esclar que sí. Però hem de resistir. Quan diumenge van veure la repercussió que tenia la seva brutalitat, van haver de recular. Com van haver de recular aquell dimecres de les detencions, quan van veure que la gent sortia espontàniament als carrers a defensar les seves institucions. Al primer quart del segle XXI i a l'Europa occidental, no s'argumenta a hòsties i contra gent indefensa. I ho saben. Ells ho intenten, però saben que hi ha una línia que no poden creuar.

Ara usaran la justícia i les pressions a les empreses, accions efectives però amb menys impacte visual. Però nosaltres ens tenim a nosaltres i la nostra unitat. I els mitjans de comunicació de l'Europa lliure i les diferents opinions públiques que poden pressionar governs. Tot depèn de nosaltres. Perquè qui resisteix, guanya.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada