dilluns, 9 d’octubre de 2017

Germà Capdevila: «Dimarts, lliures»

«L'Estat només té un pla: atestar un càstig brutal i implacable a Catalunya per tal que el desafiament que s'ha atrevit a fer no es repeteixi durant generacions»

En les darreres hores, han sorgit de sota les pedres nous apòstols del diàleg i la concòrdia, que fan crides solemnes a no fer “salts al buit”, a no “provocar l’Estat”, o a evitar “mals irreparables”. Són els portaveus de la falsa equidistància que posa en pla d’igualtat els repressors i els apallissats. Molts ciutadans no van poder ser dissabte a la Plaça de Sant Jaume perquè les seves camises i samarretes blanques encara estaven tacades de sang pels pals rebuts l’1-O. I alguns dels que hi eren, l’endemà es manifestaven al costat de la Falange, Democràcia Nacional i altres organitzacions –legals, a Espanya són legals– de la ultradreta rància i feixista vinguda d’arreu de l’Estat. No ens enganyem: el seu és l’autèntic discurs de la por. La seva por. La por a una independència de Catalunya que avui està més a prop que ahir i més lluny que demà.

L’objectiu principal de tots els moviments posteriors al referèndum van dirigits a evitar l’inevitable: que el Parlament executi el mandat democràtic i proclami la República Catalana. Els canvis de seu de les empreses del Pont Aeri –cops d’efecte buits sense cap conseqüència efectiva– o les amenaces d’una repressió molt més forta que la de l’1-O que fan líders espanyols de tot l’arc ideològic, de Pablo Casado a Pablo Iglesias, només s’expliquen per un fet: la independència de Catalunya és a tocar i és una possibilitat molt real. Estan aterrits.

No ens hem de creure el relat de la correlació desigual de forces. Ni Catalunya està en una posició tan feble com ens diuen, ni Espanya està en una situació tan forta com asseguren. Catalunya té quatre elements a favor que ha de saber jugar amb intel·ligència si vol assolir l’objectiu de la independència: la pèrdua de control del territori per part de l’Estat, la ineficàcia de la repressió, la cohesió social dels catalans i l’opinió pública i publicada internacional a favor. Anem per parts.

Un dels elements que es posen sobre la taula a l’hora de definir què és o no és un Estat, és el control efectiu del territori. A Catalunya tenim assumit que aquest control el té l’Estat espanyol, però si una cosa es va demostrat el passat 1-O és que això no és així: després d’una persecució policial i judicial sense precedents en les setmanes prèvies, amb detencions, escorcolls d’impremtes i naus, irrupció a redaccions i identificacions de periodistes, després de desplegar més de 10.000 efectius policials i militars, després de traslladar a Catalunya centenars de furgonetes, patrulles i helicòpters, després de desfermar una repressió ferotge contra ciutadans indefensos que només volien votar, després de tot això, l’Estat no va poder evitar el referèndum. Més de dos milions de persones van votar amb urnes, amb cens, amb paperetes, amb recompte final i amb observadors internacionals. Espanya va demostrar l’1-O que no controla el territori català. Una absència de control que es va tornar a fer palesa el dia 3, amb una vaga general que va aturar totalment el país.

El segon element que juga a favor de les aspiracions catalanes és la ineficàcia de la repressió. Espanya va gastar aquesta carta el diumenge 1 d’octubre i ja no pot tornar a fer-ho. L’opció de desplegar les forces armades per reprimir la població civil seria un suïcidi per a Espanya. Quants efectius policials necessitaria per dissoldre manifestacions massives com les que van viure el dia 3 a les principals ciutats catalanes? 50.000? 100.000? Impossible d’assumir, impossible d’executar. És un escenari que provoca pànic a Madrid després dels fets del dia 1, després de comprovar que la repressió més salvatge no aconsegueix atemorir el poble català, sinó que provoca que augmente la mobilització i la cohesió social.

Aquesta cohesió social dels catalans ha augmentat i s’ha solidificat després de l’1-O. Hem vist gent no independentista i ciutadans amb banderes espanyoles manifestant-se al costat dels de les estelades contra un Estat violent i antidemocràtic. Aquest és un capital social que serà el pilar bàsic del procés constituent de la nova república. L’unionisme no té cap element equivalent. No té cap proposta que faci de contrapés, cap idea de reforma o de negociació que pugui equilibrar una balança que des del punt de vista social s’ha decantat clarament cap a la república.

L’últim element, i no pas el menys important, és l’opinió pública internacional i els mitjans d’arreu del món. La reacció ha estat demolidora. El ridícul del ministre Dastis, humiliat per periodistes de referència d’Europa i Amèrica en el seu intent de justificar l’injustificable, n’és una prova fefaent. Fins i tot els aliats més propers al govern espanyol –la dreta europea que controla les institucions europees– no van poder evitar incloure una condemna a la repressió al costat de l’apel·lació formal a la constitució i les lleis. El següent pas, que ja estem veient, és que els partits de l’oposició dels diferents països europeus facin servir Catalunya per desgastar els governs, per la seva reacció inexistent davant la repressió a ciutadans europeus. Ho hem vist a diversos parlaments europeus, i és per això que Catalunya ja és un afer internacional que provoca que Juncker i Merkel n’hagin de parlar.

Ara bé, cap d’aquests elements no té cap valor si Catalunya no fa el pas i comunica formalment al món que aplica els resultats del referèndum i es constitueix en un nou Estat d’Europa. Amb tots els matisos que vulguin i amb totes les apel·lacions al diàleg i la mediació que vulguin, però amb una proclamació inequívoca i contundent d’independència. L’Estat només té un pla: atestar un càstig brutal i implacable a Catalunya per tal que el desafiament que s’ha atrevit a fer no es repeteixi durant generacions. Si no ens atrevim a fer el pas, buidarà l’autogovern, destrossarà els mitjans públics, aixafarà l’escola catalana i anorrearà la identitat, la cultura i la llengua. L’única opció que té Catalunya per evitar-ho és declarar dimarts la independència i començar a actuar com un Estat. Té a favor els quatre elements esmentats. Té un poble cohesionat i mobilitzat que mana molt més que quatre bancs i un productor de cava. Dimarts, independència.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada