Veure com el diari El País fa fora Joan B. Culla i Francesc Serés, després que el Grup Prisa es declari en fallida tècnica, m’omple de joia. Igual que m’omple de joia la deriva del PSC, que cada dia sembla més una caricatura de la Lliga, i que els darrers anys ha anat traint a la vista de tothom els ideals que el 1980 ja havia traït en els despatxos.
L’Estat espanyol es dessagna a Catalunya. Com més es resisteixi a reconèixer el resultat del referèndum, més sols se sentiran els unionistes, per més que el Rei intenti confortar-los. El referèndum és inapel·lable. Els sobiranistes que no entenguin que no poden manipular-ne el resultat pels seus interessos personals també aniran caient de l’esfera pública.
L’única esperança de l’Estat és que Catalunya es deixi arrossegar per la mesquinesa dels seus dirigents. Perquè hi pugui haver morts i repressió, primer l’Estat necessita que perdem l’honor, que deixem que els nostres líders perverteixin el sentit del referèndum a favor dels seus prejudicis i negocis, amb l’excusa de la por.
La mesquinesa dels líders catalans ja va portar a la dictadura de Primo de Rivera, a l’absurda Segona República, que es va declarar a Barcelona com un succedani de la independència, i també al franquisme i a l’estafa de la Transició. Aquesta vegada, gràcies al pacifisme, a l’escola i a Internet tenim la partida més ben plantejada.
El procés és una guerra psicològica perquè la sang mareja la gent, fins i tot a Espanya. Tots aquests unionistes que diuen que tenen por de l’independentisme en realitat només temen que Madrid faci alguna bestiesa que no puguin justificar. Han dit moltes vegades que són pacífics i demòcrates i, del que tenen por, en realitat, és d’acabar havent d’odiar el seu propi país i a ells mateixos per no haver reaccionat a temps a les declaracions neoserbies dels seus líders.
Dilluns cal que el Parlament es declari la independència sens falta. La mediació, si no s’honoren els vots del referèndum, només servirà perquè tornin els aprofitats. A la Transició, ja vam veure com els llestets de la classe aprofitaven les pors de la gent per col·locar-se en una bona posició a canvi de salvar l’exèrcit de passar pels tribunals.
Ara els dolentots també utilitzen els morts de la Guerra Civil i les tortures del franquisme, però l’objectiu és evitar la declaració d’independència. L’estat necessita guanyar temps i fa creure a alguns líders del procés que qui necessita temps és Catalunya. Els discursos que emfatitzen el diàleg, com els discursos econòmics, estan pensats per donar aire als carronyers que viuen del dolor dels altres i de mantenir els conflictes ben oberts.
La comunitat internacional està preparada per rebre Catalunya. Els que no estan preparats per veure Catalunya independent són els barruts que han viscut de la ferida oberta per 300 anys de repressió espanyola. No regalem la victòria a Josep Oliu, Santi Vila o Ada Colau, que va dormir a casa mentre la gent defensava les urnes de la policia. No cometem els mateixos errors que als anys trenta.
La història i el capitalisme ens esperen. Serà divertit veure com el món ens redescobreix i nosaltres ens avergonyim d'haver estat fent discursos bizantins durant tants anys. Pel que fa a tots aquests pedants que volen convertir el diàleg i la mediació en la darrera trinxera de la infàmia, ara veureu què és un tsunami. Val més que sapigueu nedar.
Font: elNacional.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada