Des d’un punt de vista executiu, no té massa sentit discutir ara si l’aturada tècnica de dimarts va ser un encert (jo crec que sí, un encert pèssimament gestionat però un encert al cap i a la fi) o un error. No té massa sentit perquè ja està feta, i per tant qualsevol acció a realitzar a partir d’ara l’ha d’assumir i incorporar com un fet consumat. Igual que en el seu moment es va assumir i incorporar el 9N tal com va ser, o la llista conjunta a les plebiscitàries, o el pas al costat de Mas, o el quasi final precipitat de la legislatura que es va salvar amb la qüestió de confiança. El bloc sobiranista és realment molt divers i tots els moments clau del procés han estat sotmesos a tensions i contradiccions internes molt fortes, on no sempre el guanyador intern ha estat el mateix. També és veritat que de tots aquests moments crítics el sobiranisme n’ha acabat sortint reforçat, i en aquest sentit les dades canten: els vots a favor de la independència han passat de 1.897.274 el 9N, a 1.966.508 el 27S, i a 2.044.038 l’1O. Una xifra impressionant aquesta darrera, que, a més, tenim tot el dret a considerar més aviat un sòl que no pas un sostre, ja que no inclou ni els vots robats per la Guàrdia Civil, ni els col·legis que no van poder ni obrir, ni els votants del Sí que es van quedar a casa per por de rebre un cop de porra al cap.
Encert o error, la suspensió o aplaçament de la declaració ha ensenyat a qualsevol que observi una mica, des de dins o des de l’estranger, algunes coses útils. La més important, que el programa de l’estat no és altre que la rendició incondicional de les institucions catalanes i “el retorno del estado a Cataluña”, l’expressió de moda en el Madrid polític. En aquest sentit, és molt significatiu que la tímida menció de Pedro Sánchez a una reforma constitucional es va fer en el marc d’una roda de premsa de suport del PSOE a l’aplicació de l’article 155. La seqüència va quedar clara: primer el 155, després la reforma constitucional. És a dir, un procés de reforma constitucional amb Catalunya “cautiva y desarmada”, i cuinada entre PP, PSOE i C’s. Terrorífic.
També és significatiu que l’agressivitat dels media i del sistema polític espanyols no només no ha afluixat per recollir el guant llançat per Puigdemont, sinó que s’ha intensificat, particularment contra el sistema educatiu català, contra TV3 i contra els mossos. Han vist l’oportunitat històrica d’aplicar el programa de la FAES, i cap apel·lació al diàleg i la mediació els aturarà. La intervenció total de l’autogovern és un clam en el nucli dur de la casta propietària de l’estat. El discurs del Rei no només va empoderar la ultradreta per sortir al carrer a repartir, també va ser un xec en blanc a aquest nucli dur.
Una altra cosa que ha ensenyat l’aturada tècnica és que dins del sobiranisme hi ha un sector molt reaci a fer el pas definitiu, però que no té una proposta concreta d’actuació alternativa a declaració de la independència, o si la té no s’atreveix a formular-la en públic. En les declaracions d’aquests dies de Pascal, Xuclà o Mas s’hi endevina molta reticència i incomoditat, però cap d’ells no ha estat capaç de dir en públic: jo proposo tal cosa. Segurament perquè l’actitud de l’estat no deixa marge a imaginar cap escenari alternatiu que no sigui la rendició i la humiliació, en paraules del propi Mas.
Finalment, està la qüestió d’Europa i la mediació. Frenar uns dies també ha servit perquè tothom qui encara no ho tenia clar hagi pogut comprovar que els actors internacionals mai no aniran per davant teu. Si es mouen, sempre serà un minut després que tu ho hagis fet, no un minut abans, i mentre tinguin una possibilitat entre mil de mantenir el discurs de l’afer intern i dels respecte a l’ordenament constitucional de l’estat membre, el mantindran. Només actuaran davant d’una situació insostenible per als seus interessos. I dos milions de persones organitzades en la resistència no violenta més estricta, amb tots els seus electes al capdavant, poden generar-la sense cap mena de dubte.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada