El referèndum d’autodeterminació i, sobretot, la violència descarregada per l’estat espanyol, han portat el procés d’independència de Catalunya a un estadi completament nou. La decisió del govern de demanar al parlament que complesca la llei del referèndum i, per tant, proclame la república independent de Catalunya fa entrar el Principat en una fase del procés completament inèdita. Aquesta fase té uns arguments i una dinàmica nous que cal analitzar.
El moment ho és (gairebé) tot
Tots els processos d’independència que hi ha hagut al món han passat quan s’han escaigut dues circumstàncies: que la unitat interna fos molt gran i que ho fos també la feblesa de l’estat a l’exterior. La força de l’estat a l’interior de les fronteres és un factor que es pot menystenir si es compleixen les altres dues.
Per això cal aprofitar el moment. Encara que els processos siguen llargs, necessàriament s’han de resoldre de pressa. Perquè les condicions en què es basen no poden mantenir-se gaire temps en una situació òptima.
La repressió desfermada per l’estat espanyol d’ençà de la proclamació de les dues lleis de desconnexió ha forjat les condicions necessàries. D’una banda, a l’interior del país ha solidificat el bloc independentista i ha fet que s’hi decantàs un gran nombre d’indecisos, que simplement no poden tolerar durant més temps actuacions com les que es van veure diumenge. Ací hem vist com els comuns i fins i tot una part del PSC s’han desmarcat completament del PP i s’han trobat obligats a donar suport a una població majoritàriament independentista, que és la que ha estat objecte de l’atac.
Quant al front internacional, la reacció encara ha estat més clara. La indignació generalitzada amb què la premsa mundial ha reaccionat a les imatges fa un coixí de suport a Catalunya que es pot capitalitzar amb una relativa facilitat.
En política internacional, la concessió del remedial only és una de les pràctiques més habituals per a desencallar una situació complicada. Es tracta d’acceptar un pas de gran transcendència però explicant que s’accepte perquè és l’únic remei per a tornar a l’equilibri original. En aquest cas, la independència seria el ‘remei únic’ perquè Catalunya recuperàs l’autonomia clarament violada per l’estat espanyol amb l’actuació de diumenge.
Què cal que passe?
Ara s’obre un moment de clara confrontació. El parlament ha de decidir, probablement dimecres, com enfoca la sessió per a aprovar la declaració d’independència i quin dia la fa. La data dependrà de quants dies necessita la Sindicatura Electoral per a fer la seua feina. Tenint en compte que demà hi ha vaga i dimecres el parlament rebrà oficialment la demanda, és gairebé impossible de fer-la aquesta setmana. Dilluns de la setmana vinent sembla el dia més probable, ara mateix.
Però també dependrà de la reacció espanyola. És fa difícil d’imaginar que Madrid acceptarà la seua derrota sense més ni més i, per tant, haurà de fer alguna cosa. Essent impossible qualsevol negociació, la cosa més probable és que l’estat espanyol opte per augmentar el nivell de violència.
Això es podria traduir, sobretot, en un intent de detenir el govern o d’ocupar el parlament. Tanmateix, qualsevol de les dues accions significaria un acte definitiu que desencadenaria una declaració d’independència immediata, i també un escàndol internacional encara més gros que l’actual.
Segons el nivell de violència que l’estat prove d’aplicar, hi haurà un moment que el govern podria demanar als Mossos que actuen en defensa de la població civil. Això, en bona lògica, hauria de passar el mateix dia de la declaració d’independència, moment en què de manera formal la Guàrdia Civil i la policia espanyola passarien a ser forces estrangeres. Però, segons què passe, no es pot descartar que aquesta decisió s’haja de prendre abans i tot.
Siga com siga, ara la independència ja depèn tan sols del vot favorable del parlament, vot assegurat amb els escons de Junts pel Sí i de la CUP i que fins i tot es podria ampliar amb diputats de Catalunya Sí que Es Pot. Aquest vot, legitimat pel resultat del 27-S i validat en el referèndum, no és alterat per l’actitud que puguen prendre sobretot PP i Ciutadans de marxar del parlament. Recordem, una volta més, que els pro-russos van marxar abans de la declaració d’independència del parlament letó.
Què ha de fer el govern, després de la proclamació?
Hi ha dos objectius immediats, després de la proclamació de la independència. El primer –i principal– és mantenir el govern del territori. I el segon, que no és urgent, és negociar el reconeixement internacional.
El primer sí que és important, perquè cap estat no reconeixerà formalment Catalunya si la Generalitat, la República, no exerceix el govern diari dels catalans. En la pràctica, això no ha de ser gaire complicat, car la major part de les activitats considerades administratives i polítiques del país ja es fan des d’una direcció catalana. Hospitals, escoles, mestres, policia, fins i tot jutges… tenen una organització que controla la Generalitat.
Els pocs elements que resten fora d’aquesta trama, bàsicament fronteres i algunes grans infrastructures, poden ser objecte d’un control passiu temporal. Per exemple, l’aeroport de Barcelona. No tindria sentit originar un conflicte greu per l’aeroport podent adoptar mesures de control externes a l’edifici. Espanya no està en disposició de tancar-lo ni de deixar d’operar en el centre de control aeri de Gavà, perquè aquestes instal·lacions presten servei també al sud de l’estat francès. Esperar amb paciència al moment de la negociació seria una bona tàctica, una tàctica que ja van emprar els països bàltics.
És gaire important, el reconeixement internacional?
Evidentment, el reconeixement internacional és determinant. Per a ser un estat no cal ser reconegut internacionalment però un estat sense reconeixement internacional és molt estrany.
Tret que passe alguna cosa molt sorprenent o que una reacció desmesurada d’Espanya ho precipite, el reconeixement serà un procés lent. En la majoria dels estats nous, dura entre dos anys i tres.
En aquest període, els altres estats estudien la viabilitat pràctica de l’estat nou, que vol entrar a l’arena internacional: si és funcional, si és capaç de controlar el seu territori, si és fiable. En un primer moment, es fan passos poc perceptibles des del carrer, però importants. Per exemple, es podria esperar un accés més o menys ràpid a l’Europol o un seguit d’acords de baix nivell polític, molt tècnics, amb França. O la presència, sota qualsevol aparença, del Banc Central Europeu a Barcelona. A partir d’aquests punts bàsics, els estats aniran evolucionant i s’aniran decantant cap al reconeixement diplomàtic o no.
En aquest procés hi haurà dos elements clau: França i la Unió Europea.
França serà molt important, perquè tindrà una frontera estatal comuna en la Catalunya Nord. És, doncs, el gran estat europeu que té més interès a mantenir una relació normalitzada amb la república. Seran els seus interessos –de seguretat, però també econòmics– que marcaran el ritme.
Especialment, marcaran el ritme de la Unió Europea, encara que aquesta tinga una dinàmica pròpia. Per a la Unió, el conflicte entre Catalunya i Espanya és una de les situacions més difícils que podria imaginar. Perquè no hi ha precedents ni regles que es puguen aplicar asèpticament i perquè és conscient que, acabe com acabe, una de les dues parts se sentirà ofesa.
Des del punt de vista tècnic, la solució és senzilla i ja ha estat avançada per la diplomàcia alemanya. Com que les lleis europees vigeixen a Catalunya, continuaran vigents a Catalunya, de manera que, amb independència de la negociació formal que calga, la vida diària no serà interrompuda i els ciutadans no notaran cap canvi.
Des del punt de vista polític, tot serà més difícil. Potser la Unió Europea, per evitar el tràngol d’haver de decidir, proposarà una negociació. Però no s’hi pot negociar res que no siga, pel cap baix, un segon referèndum d’autodeterminació, aquesta vegada acordat. Brussel·les sap que això Espanya no ho acceptarà mai i que per sota d’això Catalunya tampoc no acceptarà res. I ací hi ha una paradoxa sorprenent: la Unió Europea té maneres molt eficaces de pressionar Espanya, però no en té cap per a pressionar a Catalunya.
Siga com siga, no és previsible d’entrada una situació de reconeixement ple, però tampoc l’expulsió. Segurament, es trobaran fórmules innovadores, com la que va salvar la situació de Xipre o com la que va servir per a fer-hi entrar l’antiga RDA, quan encara era membre del Pacte de Varsòvia. Novament, al govern català li és més senzill que no pas a l’espanyol perquè qualsevol pas endavant en l’escena internacional serà clarament una victòria.
I la constitució?
La Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República delimita, finalment, com es farà la transició dins el Principat. Dibuixa un període d’un any durant el qual hi haurà dues eleccions, un referèndum i un debat social.
L’any –trepidant– posterior a la declaració de la independència començarà amb la convocatòria del Fòrum Social Constituent. Durant mig any, aquest fòrum delimitarà, per mitjà de la participació popular, les grans línies de la nova constitució, sense concretar-les en cap articulat.
L’articulat serà la tasca de l’Assemblea Constituent, que naixerà de les eleccions que es faran el març del 2018. Aquestes eleccions tindran l’enorme risc de saber què passaria si les guanyassen les forces unionistes. Si no és així, el nou parlament tindrà mig any per a redactar la constitució de la república que serà sotmesa finalment a referèndum. I després d’aquest referèndum –i si tot ha anat bé–, es convocarien unes altres eleccions, ara ja el primer parlament republicà. Amb això es tancaria el període de transició.
Quins són els grans perills?
Ara mateix, els dos grans perills que apareixen en l’horitzó són el control de la hisenda catalana per part de l’estat espanyol i el procés constituent complicat que s’ha dissenyat per a després de la proclamació.
En aquest moment, les autoritats espanyoles controlen totalment la hisenda catalana. Per això caldrà trobar la manera de desfer-se’n. Sense diners a la caixa, la república no pot funcionar i això obligarà el govern a prendre mesures per tal que els bancs liquiden els imposts públics a la Generalitat i no a l’estat espanyol. No serà fàcil, però hi ha maneres de fer-ho.
El disseny del període constituent és certament un maldecap important. Normalment, els països que s’acaben d’independitzar no s’arrisquen tant d’una manera tan ràpida com s’arriscarà la república catalana, i procuren estabilitzar les institucions abans de sotmetre-les a la tensió d’un debat que ha de ser necessàriament partidista. Però en el cas del Principat la decisió ja s’ha pres i, per tant, s’haurà d’assumir.
Font: VilaWeb.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada