dilluns, 9 d’octubre de 2017

Eduard Peris: «L’eficàcia demostrada de la resistència no violenta»

«Si l’estratègia catalana es manté ferma i perseverant, l'estat espanyol podria desmantellar-se de sobte i veure’s obligat a negociar la independència del Principat de Catalunya»

Durant aquests dies les formes d’actuar del poble català i l’estat espanyol mostren dues línies diferenciades d’afrontar un conflicte polític. Aquest, aparentment, no serà resolt a curt termini a causa de la negativa que fins ara ha mostrat l’estat espanyol i la seva monarquia. En aquestes circumstàncies, l’estat espanyol basa la seva estratègia en la força i la proposta catalana és la de la resistència no violenta. A ulls veients, pot semblar ingenu tractar de vèncer un estat que controla el territori amb un exèrcit. Tanmateix, com demostra la història, l’ús de la força no sempre ha garantit l’èxit.

És documentat que la resistència no violenta ha estat una forma efectiva d’obtenir objectius polítics, com demostren els casos de la independència de l’Índia (1947), els drets dels afroamericans (1956), la revolució cantada d’Estònia (1991) o el cas serbi (2000), a tall d’exemple. L’estratègia de resistència no violenta s’ha fet servir al llarg de la història amb la correcció d’una estratègia militar. Un estudi acadèmicdemostra que de 323 resistències civils entre 1900 i 2006, les estratègies no violentes varen funcionar en el 53% dels casos, i només en el 26% quan es va aplicar la força. Per començar hauríem de distingir entre aquesta resistència no violenta i el popular pacifisme.

Mentre que el pacifisme s’oposa a la violència per raons deontològiques (la violència té un valor intrínsecament negatiu), la resistència no violenta no en fa una valoració ètica. El no ús de la violència és utilitarista; és una estratègia eficaç per a obtenir un canvi polític. El 3 d’octubre, dia de la vaga general, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va comunicar per Twitter: ‘Avui és una jornada de protesta democràtica, cívica i digna. No us deixeu endur per les provocacions. El món ho ha vist: som gent pacífica.’ Aquest rebuig de la violència com a concepte no era una opinió personal de Puigdemont, sinó l’estratègia del govern de la Generalitat per tal de dur el Principat de Catalunya cap a la independència. Però quina és la força d’aquesta estratègia?

L’efectivitat de la resistència no violenta rau en el fet que obliga l’adversari a trencar els seus valors i posa en qüestió la condició humana de cada individu. Aquesta fa que l’adversari no solament no guanyi la batalla en el territori en què lluita (en aquest cas el Principat), sinó que la perd en el seu propi terreny (dintre del mateix estat espanyol) i alhora ho fa en el terreny internacional. La brutal repressió militar francesa a la guerra d’Algèria, recordada per l’ús de la tortura, va fer que França guanyés la batalla d’Alger però perdés la guerra a París. La societat francesa es va trencar. Els uns demanaven més violència (les forces armades) i els altres, liderats per Jean Paul Sartre, exigien sortir immediatament d’Algèria. Al capdavall, pressionada per tots costats, la quarta República es va desintegrar i Algèria va esdevenir un estat.

No ens sorprenguem si eventualment el contrast entre l’estratègia de l’estat espanyol i el govern català portava a una paràlisi política a Madrid. En lloc d’actuar de manera ordenada, comencen els enfrontaments entre els diferents partits polítics de l’estat. Per una part, Ciudadanos demana l’aplicació de l’article 155 de la constitució i més repressió, per una altra, el PSOE comença a posicionar-se en la condemna de la repressió. Aquest conflicte intern dels partits s’evidencia també a la premsa, que fins ara enviava missatges unitaristes. Així, El País, que donava suport obertament al Partit Popular, obre un dia de vaga general al Principat de Catalunya amb un titular d’Inés Arrimadas: ‘La gestió de l’1 d’octubre del govern [espanyol] ha estat un fracàs’.

L’estratègia catalana és afavorida per les circumstàncies internacionals: la geopolítica europea es troba en un moment caòtic. Europa ha de gestionar el Brexit, pateix la pressió russa a l’est i Alemanya ha d’encaixar l’entrada de l’extrema dreta al parlament. No es pot permetre un altre front obert, sobretot si la crisi catalana pot enfonsar els seus pilars fundacionals i posar en qüestió la seva essència (article 2 del Tractat de la Unió Europea: dignitat humana, democràcia, igualtat, estat de dret, i sobretot el respecte dels drets humans). Cal afegir que si l’estat espanyol fa servir la força indiscriminada contra el poble català, Europa estaria obligada a invocar l’article 7 del mateix tractat, cosa que suspendria els drets de l’estat espanyol, i portaria a la crisi institucional més greu d’ençà de la seva fundació. Per tot això, comencen a ser moltes les veus a Europa que consideren que el problema català no és ja un afer intern de l’estat espanyol, sinó europeu. L’estratègia de resistència no violenta funciona, actualment, com una autèntica eina de real politik.

El Principat juga, de moment, una partida d’escacs de ‘resistència pacífica’ de manual. Tant el govern com el seu poble fan una demostració d’unitat mai vista. S’han vist reforçats els vincles entre la societat civil (advocats, estudiants, pagesos, etc.) i els organismes del govern (policia, bombers, funcionaris, membres electes, etc.); guanya internacionalment la batalla del relat, i sol·licita mediació internacional. La partida, però, es preveu llarga i molt més complicada. Les estratègies de resistència no violenta han funcionat en molts casos, però requereixen temps; no tenen la rapidesa del Blitzkrieg. Així, van caldre disset anys des que Mahatma Ghandi va fer la marxa de la sal el 1930 perquè el govern britànic se n’anés de l’Índia.

Perquè funcioni l’estratègia, han de visualitzar-se els seus objectius i tenir ben delimitat i interioritzat el rol que té el poble dintre del context polític; es tracta d’un exercici de funambulisme. Aprofundir en l’ús de tàctiques que produeixin el desconcert de l’adversari ha estat de vital importància en moments clau en conflictes anteriors. Hi ha centenars de tàctiques disponibles, com ara les vagues, l’abstenció laboral parcial, iniciatives artístiques que denunciïn la situació, boicots comercials, renunciar a honors, posar a disposició del govern afí els seus contactes internacionals, entre moltes altres mesures. Per exemple, els activistes serbis que varen fer caure Slobodan Milošević varen basar les seves actuacions en l’humor, motivant així el poble serbi a continuar la seva resistència. I amb aquesta finalitat existeixen centres internacionals, activistes i experts que expliquen de manera molt clara com actuar. En aquestes iniciatives ha estat de vital importància no sortir dels límits de l’estratègia i no caure en la provocació. En el context que ens trobem, un policia nacional mort o ferit greu pot arribar a contrarestar un discurs pacífic ordit durant anys. És interessant també recordar que, contràriament a l’estratègia militaritzada, les propostes pacífiques són inclusives, tothom hi pot participar en la mesura de les seves possibilitats i poden ser aplicades a llarg termini, si cal.

Si l’estratègia no violenta manté la seva intensitat, l’estat espanyol podria veure’s abocat a aplicar tàctiques d’alt cost econòmic (mantenir la policia als carrers), d’alt cost polític (potencials eleccions) i d’alt cost moral (la fiscalia justificant la repressió). Si no rectifica, es podria trobar asfixiat pels afers interiors, pel deute extern i per la pressió internacional.

La conseqüència lògica d’aquest afebliment acostuma a ser un augment de l’ús de la força per a amagar la pròpia feblesa i per a crear un clima de por, amb l’objectiu de desestabilitzar l’estratègia de l’adversari. Però si l’estratègia catalana es manté ferma i perseverant, l’estat espanyol podria desmantellar-se de sobte i veure’s obligat a negociar la independència del Principat de Catalunya. Així passà amb la Unió Soviètica quan després d’una cursa de fons va caure inesperadament, i va afegir al mapa quinze nous països.

Eduard Peris és conflictòleg


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada