diumenge, 8 d’octubre de 2017

Bernat Dedéu: «Esperar... a què?»

Una de les coses més fantàstiques d’aquest temps nostre és la podridura d’alguns conceptes que fins ara tothom creia intocables. Fa dies parlàvem del seny, aquesta nefasta aberració conceptual, associada a l’enteniment català i a l’esperit de no trencar cap plat, que ara ja podem despullar com una simple versió pedant de la covardia i d’una vida sota el jou espanyol. Així també la moderació i el diàleg, paraules melodioses que, a base de repetir-les als sopars, a hom se li acabava posant veu de López Burniol. Avui, els que parlen de moderació i cap fred són els mateixos que no saben on posar-se quan els recordes com havien escarnit el referèndum i tots els que apel·len saberudament al diàleg no han entès que no hi ha conversa entre dos mentre no hi hagi un reconeixement íntegre de l’altre. Ara tothom entén, en definitiva, que dialogar sota l’amenaça de les porres no fa gaire sentit.

Catalunya va demostrar fa pocs dies que a l’Estat ja no li val la violència per tal de controlar el territori i la lliure opinió de la gent. Mireu si en són de conscients, que el pobre Enric Millo ha hagut d’afanyar-se a demanar excuses per les fractures i els mastegots que ell mateix havia ajudat a ordenar a la policia, tot això mentre el govern de Rajoy fa decrets a tota pastilla per afavorir canvis en les seus socials de les empreses catalanes. L’histerisme de l’Estat no respon al capital que l’independentisme va guanyar l’1-O, sinó a la impossibilitat d’impedir una DUI i que els Mossos controlin finalment el territori català. Si hom vol negociar amb Espanya, cosa que tard o d’hora caldrà fer en assumptes com el pagament del deute, el millor que es pot fer és accelerar com més aviat millor l’aplicació dels rotunds resultats de l’1-O. Esperar no ens fa més forts, ans el contrari.

Tu no pots dir a la gent que es trenqui la cara per poder votar i resguardar unes urnes i ara dir-li que trafiques amb les contusions que encara els fan mal. Si el Govern retarda la DUI més enllà de la compareixença del president Puigdemont al Parlament, cometrà un suïcidi polític enorme. Els mateixos que ara recomanen a Puigdemont esperar, hi insisteixo, són els que van maldar per suspendre el referèndum i tornar a unes plebiscitàries, justament perquè temien que els catalans defensarien la seva dignitat com ho van fer i els partits polítics perdrien pes enfront de la gent. Encara recordo com, fa mesos, un d’aquests moderats em va dir que, si hi havia massa gent al carrer, temia que els sonats de la CUP fessin algun disbarat. Com em van confessar l’altre dia dos presidents de mesa del PDeCAT i d’ERC, sense l’experiència dels cupaires no s’hauria pogut ni organitzar l’1-O.

No hi ha res a esperar més enllà de la declaració que setanta-dos diputats i un govern ens havien promès. Feta la cosa, si Espanya vol negociar hi estarem encantats, però a partir d’ara la conversa serà de tu a tu i sense bales. Tot el que no sigui això és tornar al fang de l’autonomisme, on Rajoy podrà guanyar sempre sense gaire esforç mentre es fuma un cigar. Esperar és la nova trampa dels de sempre. No hi caigueu, us ho prego.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada