No fa ni una setmana que, entre cops de porra i pilotes de goma, vam votar i vam guanyar. Vam tornar a demostrar que som un país on impera la intel·ligència col·lectiva, la solidaritat, la resistència pacífica i la defensa aferrissada d’allò més preuat en una democràcia: el dret a vot i la llibertat d’expressió. L’1 d’octubre vam donar una lliçó al món. I malgrat el profund dolor causat, el 3 d’octubre vam sortir de nou per omplir les places i els carrers, tallar carreteres i autopistes i aturar el país durant un dia. A Girona, vam viure la manifestació més multitudinària de la història de la ciutat. Rius de gent, famílies, jovent, gent de totes les parles i procedències, tots units per la democràcia i la pau. Estelades i banderes espanyoles l’una al costat de l’altra. Hem pogut visualitzar com les nostres diferències són una riquesa. I hem d'estar molt orgullosos de tot això. Perquè, en definitiva, els carrers seran sempre nostres.
Així doncs, somrieu, perquè ens hem guanyat el dret a construir una nova república independent, democràtica, social i de dret. Aquest és el comprimís adquirit pel Govern i el Parlament de Catalunya, que tenen l’obligació de complir les lleis aprovades per la mateixa cambra. No hi ha marxa enrere possible. Les implicacions de la victòria del 'Sí' eren molt clares. Per consegüent, el debat no és si cal fer una DUI o no, sinó de quina manera es fa la proclamació de la República –altrament dit una declaració d’independència– que suposa l’entrada en vigor de la llei de transitorietat jurídica i l’inici del procés constituent on els ciutadans de Catalunya, legítimament, haurem de donar forma a aquesta República. No ens trobem en cap cas en una situació d’unilateralitat com alguns ens volen vendre. Al contrari, tot això està legitimat a les urnes pels mateixos ciutadans.
Ningú va dir que seria fàcil. La bel·ligerància de l’Estat, amb l’inestimable ajut dels partits còmplices de la repressió, creix amb cada passa endavant que fem. Ja sabem com se les gasta. Però ja no ens fa por. Cada vegada despertem més simpatia dins de l’opinió pública internacional. Òbviament, també despertem detractors perquè els Estats tenen per consigna protegir-se entre ells. I ho hem pogut comprovar al ple del Parlament europeu que, a parer meu, ens ha demostrat fins a quin punt Europa té una crisi de valors. En el fons, saben que a llarg termini la República de Catalunya podria ser la fi de l’Europa “Club d’Estats” i el principi de l’Europa federal, moderna i humanista. D’això es protegeixen. Nosaltres necessitem com l’aigua un Estat que ens protegeixi enlloc de colpejar-nos. I aquest Estat només pot ser el que nosaltres hem decidit crear.
Naturalment, la tensió dels darrers dies ens afecta a tots. Són hores decisives i tot avança a una velocitat vertiginosa. Malgrat la campanya de la por permanent, hem de mantenir la serenitat i la calma. És evident que hi haurà, tard o d’hora, mediació i diàleg. Tothom hi té interès, tant els agents econòmics com els agents socials. Catalunya sempre ha tingut la mà estesa en aquest sentit. La cultura de la pau ve de lluny i està profundament ancorada en la nostra manera de fer. I qui diu manera de fer diu manera de governar-nos. Ara bé, la mediació no pot ser un mecanisme –i encara menys una excusa– per frenar la proclamació de la República. Qualsevol marc de mediació o diàleg s’ha de desenvolupar entre dos subjectes polítics iguals davant del dret internacional. Ens hem guanyat aquest dret i, pesi a qui pesi, no hi renunciarem.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada