divendres, 6 d’octubre del 2017

Jordi Cabré: «L'última carta»

"Per què la gent estava tan contenta i festiva si ens acabaven d’atonyinar? Doncs perquè havíem descobert que som lliures"

El terme “llum de gas” prové d’una obra de teatre de Patrick Hamilton, Gaslight, on un marit fa tornar boja la seva parella movent-li les làmpades de gas de lloc, fent sorolls a mitja nit, amagant-li coses, etcètera, mentre ell aprofita per buscar unes joies amagades dins la casa. La diplomàcia espanyola, el discurs del rei Felip VI (que passarà a la història com el discurs on va renunciar a milions de súbdits), les declaracions amenaçadores de Rajoy, l’intent d’humiliació (“ganaremos 10 a 0”) de la pobra Soraya, etcètera, són intents d’imposar un relat que pretenia fer-nos creure que els bojos érem nosaltres. Encara pretenen portar-nos, si us hi fixeu, a la “racionalidad” i a la “razón”. Saben perfectament la veritat, la saben millor que nosaltres (que fins fa poc només la intuíem) però han muntat des de fa 40 anys una ficció anomenada Constitució espanyola que s’ha d’admetre que ha aguantat prou com a Matrix pacificador. I com se surt de Matrix? Primer, volent-ho. Després, seguint algunes pistes.

Els missatges diplomàtics que ens envien altres països aquests dies són codis indirectes, són per llegir entre línies, llumetes enmig de la foscor, el conillet d’Alícia que hem de seguir si volem sortir del laberint. “No us puc dir que bravo, no us puc dir ni tan sol que sí, però sí que us puc insinuar que ho esteu fent molt bé, dins les limitacions que hi ha”. I ara ho comencem a veure perquè estem acostumats a no caminar, a no moure’ns, perquè hem estat piles productores de sistema durant molts anys. I ens hi hem sentit bé i tot, és a dir que és normal que costi canviar-ho. És com ser dins d’un úter, que és la cosa més natural i alhora més antinatural del món. Acostumar-se a respirar, a veure-hi, a sentir-hi, a moure’ns en un altre entorn costarà una mica i ja ho estem notant. Fins i tot ens costarà de creure que ja està, que ja hem sortit, que aquell món ja no tornarà mai. I passarem fred i potser por, i cometrem errors d’adaptació, però ja serem fora. De fet ja tenim el cap a fora, i mig braç. La pastilla vermella ens comença a fer efecte, benvinguts a la realitat i adéu al placebo. “No et vaig dir que seria fàcil, et vaig dir que seria real”.

Pegar la gent amb porres té un efecte bumerang, i és que endureix la pell. El meu pare, per exemple, arrossegat davant del col·legi electoral per un animalot ben armat, l’han rejovenit ben bé 30 anys. L’energia que li ha donat és increïble, com la joia que vam mostrar a les manifestacions de l’última aturada de país. Què passava, per què la gent estava tan contenta i festiva si ens acabaven d’atonyinar? Doncs perquè havíem descobert que som lliures. Que no poden fer res contra nosaltres, només alguns blaus. Que ens estan donant molta marxa, molt de mambo, a vells i a joves. No sé si hem vist els seus límits del tot, però els hem ensumat, i són superables. Vam ballar i cantar perquè ells ja s’estan quedant sense cartes, com demostra el fet que aquella mateix nit emetessin en directe la carta del rei de bastos. Només els queda destruir el tauler o fer alguna última trampa davant les càmeres del món. O negociar, és clar.

El problema que tenen és que, de tants segles de viure sent un imperi o creient-se que ho són, ja no recorden els seus segles de confederació de corones (i que començaven amb allò del “tanto monta” dels reis Catòlics, adaptació popular d’un missatge més mitològic). S’han oblidat del que havia estat Espanya, com el rei Felip VI ha oblidat que abans de Felip V hi va haver un bon repoker de reis que entenien, amb major o menor entusiasme, la complexitat nacional de la península. La Constitució del 1978 va semblar que hi posava un remei que ens apaivagaria als catalans, i en part ho va fer, però només era una solució artificial i fràgil. Carregar-se l’Estatut votat fa set anys va ser carregar-se la Constitució, o més ben dit, carregar-se la seva única opció de modernització. És impossible, o molt poc probable, que ara admetin que han de fer enrere. Ells no voldran negociar si no veuen que ens perden de debò, i per això cal que durant aquests dies proclamem la independència de Catalunya. Perquè ara serem nosaltres els qui decidirem si ens dona la gana negociar, i en quines condicions. I perquè estem sentint l’aire com ens toca la pell, després de tants anys, i malgrat la fresqueta ara això ens comença a agradar. Respirar, ser lliure, córrer. Créixer. Volar.

Font: elMon.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada