Vicent Partal: «Percebre la corrupció»

La primera cosa que els experts t'expliquen quan t'acostes de manera crítica al fenomen de la corrupció és que és una percepció. És important d'entendre-ho, això. La corrupció no és cap mecanisme transparent amb una pauta comptable, assentada en llibres i contrastable. La corrupció, per definició, és una cosa opaca que només apareix quan hom la descobreix i la fa aflorar. Ahir van entrar a regirar la casa de Rodrigo Rato. Fa quatre dies que enxamparen el totpoderós Cuatrecasas, del Puente Aéreo espanyolista. Ahir també unes estranyes filtracions atribuïdes a Javier de la Rosa posaven al descobert episodis relacionats amb la casa reial espanyola, amb CiU, amb el PSOE, amb el PP, que si es poden demostrar deixarien en bolquers tot això que hem vist fins ara. La corrupció hi era, corrompien o es deixaven corrompre ells quan tothom els adulava i els temia, quan la societat fins i tot els acceptava com a model? Doncs les proves diuen que sí. Eren acusats de corrupció i posats contra la paret aleshores? Sí i no. Perquè un problema que té la corrupció, i que retorna ara, és que és molt llaminera si se'n vol fer ús per perjudicar un oponent polític. Com que la corrupció és una percepció, no pas una figura, és fàcil de manipular-la, fins a un cert punt. I això fa que la intencionalitat de la denúncia sovint tape la realitat que es vol denunciar.

Segona reflexió: la corrupció necessita diners. Molts diners. La corrupció desvia molts diners de l'economia real, elimina molta riquesa pública per al gaudi indecent d'uns pocs privilegiats. Seguim el cas Rato: més de set-cents alts funcionaris de l'estat, segons les informacions, s'han acollit a la mateixa regulació de Rato. Això vol dir que set-cents alts funcionaris de l'estat espanyol tenien uns ingressos impossibles d'explicar d'una manera honrada. I parle només dels qui, pel que siga, van sol·licitar de regularitzar-los. La cúpula de l'estat, tota sencera, era podrida? Doncs ens ho hem de demanar, en vista dels fets. I d'on eixia el riu de bitllets que inundava les seues butxaques? Fa mesos que ho escric: què és el PP? Veient tot això que veiem ara, no podem preguntar-nos si no es tracta d'una organització criminal creada i engreixada per a corrompre, sota la forma de partit polític? I si la corrupció afecta tant la cúpula de l'estat, per què ha passat això?

Doncs per la tercera i darrera cosa: el riu de bitllets que inundava les butxaques d'aquesta gent, l'alimentava un sistema ineficaç i gens rigorós, ple de forats: des del finançament dels partits a l'especulació urbanística dels ajuntaments. En un país o la justícia és extraordinària i hi ha unes lleis fetes amb una cura extrema o la corrupció troba la manera d'escolar-se. La clau per a posar fi a la corrupció no és la mentalitat de la gent només —en la famosa ètica del protestantisme hi ha molt de mite, també. Contra la corrupció solament funcionen dues claus estretament coordinades i necessàriament poderoses: un marc legal implacable i un sistema judicial net, transparent i decidit. La resta són mites. Els finlandesos eren russos fa cent anys i ho podrien ser avui encara. Els uns i els altres tenen una mirada sobre el món i una mentalitat molt paral·leles. Però en qüestions de corrupció treballar a Hèlsinki o a Sant Petersburg és absolutament diferent, per bé que fa poc més de cent anys eren dues ciutats bessones en un territori veí. Les lleis i els controls han fet que els uns, els finlandesos, siguen diferents.

I arribem al rovell de l'ou. La corrupció --comencem a tenir dades per a demostrar-ho-- ha estat la marca clau de l'Espanya de les autonomies. El règim sorgit de l'acceptació de Juan Carlos s'ha aguantat sobretot a base de gastar quantitats ingents de diners en totes les formes possibles de corrupció. Diners espoliats a Catalunya o estafats a la Unió Europea, però destinats sobretot a regar una administració de la cosa pública colpidorament ineficaç.

La propaganda espanyolista vol atiar la percepció de la corrupció a Catalunya, però d'aquest conill ve aquella paella. Com que la corrupció és una percepció, no la pots fer servir, només, contra una part del galliner. I quan arribem al punt que l'escàndol és tan gruixut que no es poden tapar més les vergonyes i la ciutadania percep --'percep' és la paraula clau-- que la corrupció és la manera de funcionar i subsistir de l'estat, aleshores és l'estat que té un problema, i greu. I ací és objectivament on som.

Hi ha corrupció a Catalunya? S'ha demostrat que sí. Hi ha corrupció al País Valencià? Sí. N'hi ha a Espanya? Més que enlloc. Ho torne a dir: més que enlloc. I de què discutim, doncs? Ben senzill: de què farem demà, de com podem aturar aquest balafiament, de com rescabalar la societat, com retornar-li allò que és seu. Si hi ha ningú que es crega que Espanya pot regenerar-se, que llisca els llibres d'història, que analitze la realitat, que comprove que és un estat inviable tal com és construït i que comence a pregar, que deu ser l'únic remei que queda. Nosaltres, mentrestant, al setembre tenim una oportunitat única i això sí que no ho pot discutir ningú. I, menys que ningú, els qui ens acusen a nosaltres d'embolicar-nos amb la bandera per tapar allò que tapen ells embolicant-se encara més fort amb la seua.

PD. Llisc que, sense cap impediment --i això em sembla especialment significatiu--, sense cap classe de crítica per part dels seus companys, el mandarí Jordi Borja i alguns altres notables ex-governants socialistes de la ciutat formaran part de la llista de Barcelona en Comú. Com si ells no haguessen trencat mai cap plat, com si a Barcelona no s'hagués especulat mai, posem per cas, a la vila olímpica, com si…

Font: VilaWeb