Manuel Cuyàs: «Als indecisos»

Algú deia que els que vulguin que Catalunya es mantingui en la situació actual han de votar els partits “unionistes” que es presentaran a les eleccions del 27 de setembre i rebutjar els “sobiranistes” o independentistes. Sembla un argument inapel·lable i de tota lògica però jo el conceptuo de manera contrària. Els que vulguin una Catalunya políticament “com està”, si és que això és possible, que no ho és, també hauran de votar els partits independentistes.

Hem de preveure que si la independència no aconseguís suport sinó que s'estavellés, el govern de Madrid i també la seva lleial oposició no solament celebrarien els resultats sinó que algun correctiu projectarien sobre el territori díscol que tants maldecaps els ha ocasionat. Una centralització, una uniformització... alguna cosa amb aroma de venjança s'empescarien. Per aquest cantó, doncs, el manteniment de l'statu quo no és possible. Imaginem-nos, però, que el govern central i els seus pròxims practiquessin la magnanimitat i que, en agraïment a la victòria de les seves tesis, fessin algunes concessions. Per aquest altre cantó també el “com està” queda descartat. El camí del mig seria la inacció però ¿com algú, per impassible i inflexible que sigui, pot ignorar uns comicis en els quals una part dels concurrents han manifestat la incomoditat de pertànyer a Espanya? Alguna cosa en un sentit o altre s'hauria de fer. El “com està” no és factible de cap manera, t'hi giris per on t'hi giris. O anem a pitjor o anem a millor. I com que el millorament, coneixent-los, és altament improbable i, segons la tesi que exposo, es juga a cara o creu, sostinc i repeteixo que els que vulguin ni que sigui una aproximació a l'estat actual de coses han de votar per força els partits independentistes. Parlo de la gent de bona fe, no de la que ja li vindria bé el càstig, la supressió de l'autonomia o el “tots a la presó”. Parlo de la gent que creu en el dret a decidir de Catalunya, i que per aquest motiu està a favor d'una forma de consulta, però que ja es troben bé a Espanya, amb les millores que calguin i que reconeixen que s'han de produir. Perquè aquestes millores siguin realitat l'independentisme ha de fer un bon paper ja que només ell tindrà força per exigir-les. Entenc la reticència: “És que si fa massa bon paper serà un fet la independència que jo no desitjo i que acabaré facilitant amb el meu vot.” Molt bé. Però l'alternativa a un independentisme dèbil o fracassat ja sabem quina és. En el punt més alt de qualsevol conflicte surten els dilemes, i nosaltres hem arribat molt amunt. O ens reforcem o ens passen per sobre.

Font: elPuntAvui