Imma Tubella: «Per què vull un país independent»

No vull la independència de Catalunya només per raons històriques o només per raons culturals. La vull per tenir l'oportunitat de fer un país nou on els responsables del model només siguem nosaltres, és a dir, les nostres idees i els nostres vots.

Catalunya, amb Espanya i en general amb tot Europa, ha entrat en una deriva de valors altament malaltissa que podria posar fi, si ja no ho ha fet, a la seva capacitat d'innovació, creativitat, emprenedoria i dinamisme. Jo no vull un país on es castigui la intel·ligència i es premiï la mediocritat dels escaladors sense projecte, i el que és pitjor, sense escrúpols.

Jo vull un país que recuperi l'esperit dels que al llarg de la història, més enllà de discursos i promeses, es varen arriscar per posar fonaments nous als aspectes més bàsics de la societat com per exemple va fer la Mancomunitat empesa pel seu president, Enric Prat de la Riba, amb tots els nivells de l'educació i la sanitat. Jo prefereixo la gosadia de nomenar la Maria Montessori presidenta del Consell de Pedagogia de Catalunya amb la clara estratègia de provocar un canvi tranquil però profund al sistema educatiu que fer seguidisme d'Espanya i quedar arrenglerats amb Grècia i Bulgària, en contra de la resta de països de la Unió, com va succeir amb Bolonya. Si els rectors catalans hi estàvem d'acord per què no ens hi vam negar? Si, vam llegir un manifest però vam acceptar-ho sense gaire discussió. Avui, podem recuperar el temps perdut fent un debat seriós i reconduint-ho, encara que sigui com a projecte. D'altra banda l'experiència ens demostra que quan volem realment fer una cosa, la fem, com va succeir amb TV3, sense anar més lluny, que va néixer i funcionar, en els seus inicis amb el mandat del Parlament de Catalunya i sense que Espanya desenvolupés normativament la llei dels tercers canals. Algú va gosar apagar-la? No.

Des d'ara, més enllà de les ideologies i sense perdre més temps, ens hem de posar a debatre, explicar i fer entendre el model de país que volem i quines estructures s'han de prioritzar per aconseguir-lo. No estem davant de la constitució d'un Parlament i de l'inevitable i necessari equilibri de forces que comporta, estem davant la construcció d'un país nou i hem de saber explicar el perquè i el com. Només així eixamplarem la base social de la independència. Vull poder explicar a la meva amiga Malika quin tipus d'escola i d'universitat preparem per als seus fills i quins factors diferencials té de la que coneix fins ara i de la qual no està gaire contenta. I això ho voldria fer amb els serveis socials, amb el model sanitari, el sistema de pensions, la seguretat, el sistema electoral i amb la imatge que voldríem que aquest nou país projectés al món.

Camus va dir que la revolució consisteix a estimar un home que encara no existeix. Nosaltres potser ja hem fet la revolució. Una majoria ha abraçat la independència amb el somni d'un país millor, sense realment conèixer-lo però amb l'esperança de ser partícip de la seva construcció. Ara cal començar a concretar i a definir. La gent que no està convençuda ha de poder saber què tria més enllà de l'emoció col·lectiva. No hi pot haver molts més onzes de setembre on demostrem que som capaços de somiar l'impossible però incapaços de concretar-lo.

Dit això, jo sóc optimista i tinc confiança, perquè per primera vegada tot està en mans no d'una elit més preocupada per conservar el poder que per transformar-lo. Tot està en mans de la gent que no té res a perdre i tot a guanyar.

Font: elPuntAvui.cat