"Trenta anys més tard, la minoria extraparlamentària independentista s’ha convertit en una força que suma majoria absoluta al Parlament de Catalunya"L’any 1985 la imprescindible Crida a la solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes va centrar bona part de les seves accions en la reivindicació de l’ús del català a la Renfe. Cinc dels activistes que van participar en aquelles accions van ser empresonats a petició del llavors fiscal –i avui destacat defensor de Podemos- Carlos Jiménez Villarejo.
Aquell mateix any la policia espanyola va rebentar la diada de Sant Jordi atacant de forma indiscriminada les parades que s’havien situat a la Rambla de Barcelona. Era la resposta brutal i desproporcionada a la manifestació convocada pel Moviment de Defensa de la Terra.
Trenta anys més tard, Sant Jordi –la festa dels llibres i de les roses-, és una referència cultural internacional i és una mena de segona diada nacional que viu, precisament, pel fet de ser un dia laborable que la societat catalana ha convertit en semilaborable.
Trenta anys més tard, la policia nacional que campava de forma violenta per la Rambla només és visible en el ridícul dispositiu per parapetar la seu de la Delegación del Gobierno a la cruïlla dels carrers Mallorca i Llúria.
Trenta anys més tard, la minoria extraparlamentària independentista s’ha convertit en una força que suma, com a mínim, tres forces polítiques amb representació parlamentària que representen la majoria absoluta.
Trenta anys més tard, les poques –poquíssimes- persones que feien possible l’activisme de la Crida i de l’MDT, s’han convertit en riuades de determinació cívica, pacífica i democràtica que va començar omplint els carrers de Barcelona, va continuar enfilant el país de Nord a Sud amb la Via Catalana, i va acabar per guanyar el pols a l’Estat amb la consulta del 9N.
Hi ha un fil gruixut que lliga aquell activisme i la determinació de les persones que van observar impotents com els llibres i les paradetes eren destrossats a cop de porra, amb els centenars de milers de persones que fan de Sant Jordi la festa més cívica, culturalment més sòlida i quantitativament més reeixida de tot Europa.
La perspectiva d’aquests trenta anys de Diada de Sant Jordi ens explica la puixança d’una societat que s’enforteix a partir d’un civisme creixent i compromès amb el dret a decidir, i l’ensorrament d’un Estat incapaç d’entendre el seu paper a Catalunya més enllà de l’espoli, l’amenaça, el xantatge i la política provinciana del menysteniment paternalista.
Desinflats? Reunions del Puente Aéreo? Fan riure i fan el ridícul. Mireu, només, on érem i on som. No hem parat de créixer ni de millorar les nostres expectatives polítiques. El futur no el tenim guanyat, ni de bon tros. Però el destí, segur, és a les nostres mans.
Font: elSingular.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada