Empar Moliner: «La casta diva»

Pablo Iglesias, que acaba d’irrompre al panorama polític, vol salvar Catalunya reformant Espanya. Una Catalunya on, quan ell no havia nascut, hi havia gent que va ser apallissada per demanar si fa o no fa el mateix que demanem ara. Diu que ningú no pot dir als catalans si unes eleccions han de ser plebiscitàries. I jo dic: ai mugrons. Si ningú no ens pot dir si les eleccions han de ser plebiscitàries, com és que sí que hi ha algú que ens pot dir que no ho poden ser? ¿És només perquè ha sigut sempre així? A.C. (Argument de la Casta).

El partit de Pablo Iglesias, com el PSC o el que en queda, com Iniciativa per Catalunya Verds, com tots els altres partits que es diuen d’esquerres i progressistes, m’haurien de contestar una cosa. Com és que poden resistir-se, com és que es neguen a formar part d’un nou país que no tindrà ni exèrcit, ni rei? Qui pot rebutjar una oferta com aquesta, ja no pas per estalvi, sinó per dignitat, per modernitat, per higiene, per evolucionisme?

És clar que un país acabat de formar avui no cal que pagui i s’agenolli davant una institució masclista i desigual, creada fa segles, quan hi havia serfs i dret de cuixa. Però també és clar que un país acabat de formar avui no cal que pagui casernes, uniformes, tancs, escopetes i submarins, perquè en cas de guerra contra qui fos (fins i tot contra Espanya) perdríem. No estic parlant en mode irònic. Diria que per enviar soldats a pacificar l’Iraq val més la pena pagar-li un tribut a l’OTAN i estalviar-se’ls.

Qui es pot resistir a un país amb IVA cultural més baix, amb autopistes gratuïtes com les d’Extremadura i amb un sistema tributari no més injust que el que tenen ara en altres regions d’Espanya?

Parlen de reformar Espanya, i no nego que hi aspirin. Però per reformar Espanya cal que Catalunya continuï pagant. D’aquí les lliçons i l’evanescència.

Font: ara.cat