El catalanisme polític contemporani, aquell que no compta amb gaire més història que un segle llarg, tenia, fins fa quatre dies, uns projectes finalistes per al país, força coincidents. És a dir, més enllà del posicionament antagònic progressista-conservador, en matèria democràtica, model de societat i drets individuals, el marc estatal on, uns i altres, pretenien edificar el seu projecte era exactament el mateix: l’estat espanyol. Pel que fa al catalanisme conservador, sempre ha aspirat a influir en la política espanyola en l’àmbit socioeconòmic, des d’una perifèria conscient i assumida, presentant-se com una mena de portaveu dels interessos de l’economia productiva, la indústria, el comerç, en definitiva, l’empresa. No és casual que, en governs de signe diferent a Espanya, fins als nostres dies, mani qui mani, els titulars de les carteres de comerç o indústria acostumin a ser catalans. Aquest catalanisme conservador, presentat generalment com a “nacionalista”, cosa que estalvia de precisar més, ha onejat un cert catalanisme cultural i, sobretot, ha anat fent ràfting per les aigües de la indefinició política la qual, si no hi havia més remei, acabava instal·lant-se, a tot estirar, en l’autonomia dintre l’estat. L’esquerra, al seu torn, ha viscut sempre sota les ales protectores del federalisme republicà, avui ja només federalisme i prou, sense cap referència a la forma d’estat, espanyol, naturalment.
És a dir, la solució política a la institucionalització de la nació catalana s’havia plantejat sempre dintre d’Espanya. I, a l’interior d’aquesta, és on es plantejaven els matisos de pertinença que, a la pràctica, no anaven més enllà, com a disjuntiva, del binomi o parella de fet autonomia-federació. La dreta, autonomista, l’esquerra, federalista, i s’ha acabat el bròquil. Més enllà d’això, a efectes pràctics, res, o gairebé res. Fóra injust, però, de no precisar que, per la banda del catalanisme conservador, la modesta tradició democristiana es reclamava confederalista i que, per l’esquerra obrera i popular, sempre hi apareixien petits grups o sigles de caràcter independentista. Però aquests matisos diferencials no van arribar més lluny d’un diputat per a UDC al Parlament de Catalunya (1932), per la banda confederal, i un per al partit Català Proletari, al congrés de diputats d’Espanya, pel que fa als independentistes (1936). Tant el confederalisme com l’independentisme, però, sempre havien estat del tot minoritaris per no dir, pròpiament, marginals, en el si de la societat catalana.
El normal, doncs, durant un segle, ha estat plantejar de quina forma Catalunya encaixava a Espanya, cosa que volia dir de quina manera Catalunya es quedava a Espanya per sempre i ja no se’n movia. Imaginar-se un altre escenari era pura ficció i els pocs que gosaven fer-ho eren, a l’instant, estigmatitzats per il·lusos, somiatruites i bufanúvols. La normalitat política, per tant, era la que es movia en un imaginari ideològic que anava de l’autonomia al federalisme. I prou. La resta, doncs, no era normal. Però tot té un límit i, en menys de cent anys, Espanya no ha acceptat cap dels quatre estatuts d’autonomia presentats per Catalunya (1918, 1931, 1979, 2005) i mai no s’ha vist per enlloc la més petita gesticulació federal, ni tan sols quan han governat els pretesos federals. Aquest rebuig permanent a tota idea de pluralitat nacional i cultural per part d’un estat atrinxerat en l’uniformisme i l’immobilisme institucional expliquen la situació d’avui.
El canvi més important en el si del catalanisme, produït aquests darrers anys, com a culminació d’un recorregut polític que ve de lluny i té causes molt diverses, és que la solució política per al país ja no es planteja, exclusivament, dintre d’Espanya. Si, com hem vist, fins ara, la disjuntiva era si autonomia o federació, però sempre a l’interior de l’estat espanyol, mai fora, ara les coses es formulen de manera distinta. El dilema fonamental que es planteja la societat catalana és, simplement, o independència de l’estat espanyol o dependència d’Espanya. En aquest darrer cas, la gent ja no acostuma a entrar en matisos: que si autonomia com ara, que si una mica més que ara, que si federalisme simètric o bé asimètric i plurinacional, que si confederalisme o estat lliure associat... La pregunta és més senzilla: amb Espanya o sense Espanya? Dintre d’Espanya o fora d’ella? Les solucions ja no apareixen tant com a respostes tècnicopolítiques més desitjables (autonomia, federació, etc), sinó que s’han convertit exclusivament en nacionals: o solució espanyola o solució catalana, o dins o fora, o manem nosaltres a casa nostra o bé hi manen ells. I de la mateixa manera que, fora d’Espanya, només hi ha la sortida de la independència, avui els partidaris de continuar dintre l’estat espanyol són vistos com a formant part d’un mateix bloc a l’interior del qual les diferències són vistes com a menors. L’anomenat bloc "unionista", terme equívoc que m’agradaria veure substituït per "dependentista", apareix, doncs, com si fos un tot. La qüestió, finalment, és aquesta: o ens quedem a Espanya, com sempre, per a fer el de sempre i patir el de sempre, o bé en toquem el dos i procurem construir un altre estat, amb uns altres objectius i unes altres maneres. Personalment, des de l’adolescència que penso que el tres ja és fora...
Font: NacioDigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada