Carles Capdevila: «La consulta pactada, explicada als nens»

CREC QUE HI HA consens absolut sobre el fet que seria ideal poder fer una consulta pactada. És la millor opció, no hi ha discussió possible. El problema és que des del govern espanyol i els partits majoritaris no la volen pactar ni la voldran pactar, ja ho han dit per activa i per passiva. I aquest no és un problema petit, ni un error d’interpretació. No hi ha hagut ambigüitats, ho han subratllat amb totes les lletres. No i no i no. No la pactaran.

Per això em costa d’entendre que algú estigui a favor de la consulta pactada, sàpiga que d’entrada no la podrà pactar i anunciï als quatre vents que no la farà si no és pactada. Perquè li estàs dient a qui d’entrada no la vol pactar que tranquil, que si no és pactada no la faràs. Això pot semblar un acte d’honestedat i transparència, de pulcritud democràtica i fair playexquisit, però em sembla una estratègia poc hàbil. Vaja, no conec cap progrés social al món que s’hagi aconseguit reclamant un dret però deixant clar al mateix moment que allò que reclames si no t’ho donen no t’ho agafaràs, que no pateixin. Que no hi ha pressa, que ja entens que els canvis volen calma.

També em sembla estranya aquesta divisió entre els partidaris del dret a decidir que volen la consulta pactada i els que no l’hi volen. Tothom que la vol la voldria pactada. I tothom sap que en algun moment o altre caldrà negociar, mentre el procés avanci. Però per arribar a aquest punt has de deixar clar que avançaràs fins que els sigui impossible no pactar. I no només és dir-ho, és tenir clar que ho faràs. Els pactes no es poden fer abans, sobretot amb qui no vol pactar.

Font: ara.cat