La marca Espanya passa per hores molt baixes. Ni és el que era, ni té cap credibilitat, ni sedueix ningú. I és que el producte que anys enrere havia fet fortuna arreu del món passa per moments molt poc inspirats, tot i que els seus màxims avaladors s'entestin a defensar-ne els èxits i les bondats. Una cosa semblant passa amb alguns dels ministres de l'executiu de Mariano Rajoy, els quals tenen el mateix sabor ranci que la marca que representen. Encara més: durant els darrers mesos han demostrat tenir una capacitat important per generar i difondre una ideologia trufada de mentides i infàmies radicalment criticables que només tenen l'objectiu de malmetre tot allò que passa a Catalunya. Em refereixo, evidentment, als insignes ministres de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, i al d'Afers Exteriors i Cooperació, José Manuel García-Margallo.
Relacionar l'independentisme català i el jihadisme islàmic és una temeritat i una barbaritat, a més de ser una irresponsabilitat, que converteix aquesta gent, fent meves les paraules de l'amic David Fernández, en "un perill públic". I és que l'afirmació del ministre Jorge Fernández Díaz és un episodi més que caldrà afegir a la llarga llista de despropòsits d’aquest ministre: els papers inventats de la UDEF, el fals compte de Xavier Trias a Suïssa i l'afirmació que les famílies catalanes no podrien menjar juntes per Nadal per culpa de la mobilització sobiranista, entre d'altres perles que cal condemnar. Aquesta setmana el ministre ha traspassat la línia vermella. Utilitzar la ideologia del seu partit i el seu càrrec públic per generar por i atacar la tasca feta a favor de la integració dels nouvinguts a Catalunya és tenir molta barra. Fer-ho per atacar el sobiranisme i relacionar-lo amb la violència islamista és repugnant. És, senzillament, un atac a la democràcia que els estats de dret del segle XXI no haurien de permetre. Si, a més a més, un col·lega d'executiu dóna per bones aquesta comparances, vol dir que no som davant d’un pervertit polític, sinó d’una estratègia governamental secundada pel PP.
Tanmateix, també és greu la manca de reacció dels altres partits espanyols i els de signe unionista que actuen a Catalunya. Per què Podem, Ciutadans o el PSC (PSOE) no responen a l'embat del ministre? Per què forces que es consideren progressistes no critiquen unes declaracions que només tenen l'objectiu de minar la convivència i la cohesió social que hem construït durant una dècada i mitja? Per què els líders del que ara s'anomenen forces polítiques transformadores no critiquen les mentides del PP? Per què Podem, els suposats campions de la transparència, no destapen les infàmies del ministre?
Se m'acudeixen almenys tres motius que expliquen aquests silencis. El primer és que no tenen discurs sobre la immigració, la integració i la diversitat a casa nostra i tot el que això implica. El segon motiu pot ser que comparteixin la batalla del ministre per combatre l'independentisme, encara que sigui del PP, i més val no criticar-lo. La tercera i última raó dels silencis còmplices respon al partidisme més sectari, ja que ministre va assenyalar la Fundació Nous Catalans, vinculada a Convergència Democràtica de Catalunya, i això els convé per deteriorar la imatge del partit i, sobretot, el president Mas que lidera el procés sobiranista des del govern.
Tot plegat pot semblar surrealista i probablement ho és, però em temo que ens hi haurem d'acostumar perquè l'unionisme està disposat a donar per bona qualsevol estratègia que ataqui les aspiracions democràtiques del sobiranisme català. Si cal deixar passar una bestiesa tan grossa com relacionar el projecte independentista amb el jihadisme, es fa i punt. Això és la nova política? Caram. Almenys els de PP van de cara, oi?, encara que diguin mentides.
Font: elSingular.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada