Potser ha arribat l’hora de ser més acurats a l’hora d’etiquetar les persones que tenen com a objectiu polític que Catalunya continui depenent d’Espanya. Es tracta simplement d’una qüestió d’arrel semàntica. Si hom vol que Catalunya depengui d’Espanya és un dependentista, en contraposició amb aquells que no ho volen que són independentistes. Fins ara aquesta funció l’havia acaparat la paraula unionista, un concepte que –per bé que és molt gràfic- resulta un xic imprecís. Un unionista és una persona que està per la unió, així en general, i per tant esdevé un principi filosòfic més que no pas un objectiu polític. Si ens posem hippies, tothom vol la unió dels pobles, que no hi hagi fronteres, que no existeixin les banderes i Imagine all the people living for today. El problema és que sovint els que prediquen el cosmopolitisme després parlen deterritorio nacional, Audiencia Nacional, Lotería Nacional, Radio Nacional i no volen fronteres però mantenen les de Ceuta, Melilla i cues separades als aeroports. Que bonic que és ser no nacionalista i consagrar a l’article 2 de la Constitució que aquesta “se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española”, així, en majúscula, que és com surt literalment.
Unionisme és una paraula manllevada directament del conflicte d’Irlanda del Nord. Allà potser sí que té més sentit perquè els dos col·lectius enfrontats eren els partidaris d’Irlanda i els del Regne Unit (United Kingdom), i d’aquí unionistes. És més, allà els unionistes en presumien fins al punt que el principal partit unionista se’n deia així UUP, Ulster Unionist Party. Curiosament, els favorables a que Irlanda del Nord formés part d’Irlanda i no del Regne Unit eren els nacionalistes. Els sona? Nacionalistes només uns. Els vencedors escriuen la història, cert, però també són els que posen etiquetes. Van ser els unionistes britànics els que es van referir als irlandesos com a nacionalistes.
Que consti que aquesta proposta és des del més estricte dels respectes, només per aclarir les coses. Si en un cantó hi ha independentistes, a l’altre hi deuen ser els dependentistes. I és igual la graduació d’aquest dependentisme: el que proposa el PSOE, el PP, Ciutadans, Podem, Societat Civil Catalana, Duran i Lleida o tothom que cregui que és millor que Catalunya i Espanya siguin el mateix estat és dependentista. Qui vulgui aquesta dependència (la que sigui) és dependentista, qui no ho vulgui, independentista. Qui cregui que les infrastructures les pot proposar Catalunya però decidir Foment, dependenista. Qui vulgui competències en ensenyament però que Wert tingui la última paraula, dependentista. Qui es conformi amb què Madrid tingui l’aixeta dels diners de la Generalitat, dependentista. I així amb totes les qüestions en què el govern espanyol acabi sent amo en última instància d’allò que es pot decidir a Catalunya.
Amb tot, la paraula unionista és anterior a la que –de manera despectiva- s’havia acunyat per referir-se als independentistes: separatistes. És a dir, els que volen separar, els que volen trencar i qualsevol connotació negativa en aquest sentit. La divisió social i tal. Els mateixos que asseguren que hi ha pensament únic. Difícil paradoxa: Divisió social i pensament únic. O una cosa una altra: o dependenista o independentista no com a sentiment, no com a emoció, sinó com a objectiu polític. Perquè no es tracta de ser independentista sinó d’estar-ho i no es tracta de separar, es tracta de no dependre.
Font: elSingular.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada