Toni Soler: "L’opció ‘lose-lose’"

DIÀLEG. El procés català es resoldrà de bones maneres, és a dir, dialogant; no en tinc cap dubte. Però al diàleg s’hi arribarà de males maneres, és a dir, pressionant, dissuadint i amenaçant. És una llàstima que sigui així, quan sabem positivament que això no té cap més solució que seure i parlar. Podríem haver tingut un procés a la britànica, però Espanya és com és i haurem de passar per l’hivern del conflicte abans d’arribar a la primavera de la negociació. Quan dic conflicte no vull dir violència; aquesta confusió és interessada, i prové de quan ETA emmascarava les seves accions sota el paraigua del “conflicte basc”. Però un conflicte no és altra cosa que la voluntat de resoldre una disparitat imposant una solució unilateral. Des d’aquest punt de vista, les paraules i els fets del govern espanyol en els últims dos anys tenen un fort component conflictiu. Són una exhibició de poder real o imaginari que té com a objectiu convèncer l’altra part -el govern català- que les seves aspiracions comporten un preu inassumible.

TÀCTIQUES. Les eines de què disposa el govern central per alimentar el conflicte són moltes i ben diverses. Algunes van lligades a l’acció directa de l’executiu: ofec financer, lleis recentralitzadores, paralització d’inversions, inspeccions fiscals selectives, utilització barroera dels serveis de seguretat i d’intel·ligència, etcètera. D’altres tenen a veure amb l’entorn no polític (financer, mediàtic, judicial) i van orientades a generar un clima de por i incertesa que sovint culmina amb hipòcrites apel·lacions al tradicional seny català. I finalment hi ha l’arma més perillosa de totes, que és l’ús de la lògica -i saludable- diversitat d’opinions en la societat catalana per generar una situació fictícia d’enfrontament civil. Aquesta estratègia és més vella que l’anar a peu (el comte duc d’Olivares la va suggerir a Felip IV en vigílies de la Guerra dels Segadors) i necessita el concurs d’uns quants Marhuendas, Navarros i Cañas disposats a dir que a Catalunya es viu en una mena de dictadura camuflada en què la dissidència es persegueix i es castiga.

PERDEDORS. Tot això es fa per bloquejar el procés o, en el pitjor dels casos, per arribar a la inevitable taula de negociació en les millors condicions possibles, és a dir, tenint al davant un govern català afeblit i una població catalana emprenyada i atemorida. Davant d’aquesta realitat, els que condueixen el procés català tenen clares dues coses. El principal factor per a l’èxit és la resistència, perquè encara que la màgia del 2014 ens faci pensar que som a prop del dia D, és més realista pensar que som en la fase inicial d’un procés llarg i complex. Caldrà, doncs, no defallir, i fer renovades demostracions de convicció, unitat i esperit cívic. Però el govern català, a més, ha de demostrar que està disposat a arribar fins al final, i que té la capacitat per aturar i replicar (políticament, esclar) les amenaces i les intimidacions. Al cap i a la fi, si el govern espanyol ofereix por, és perquè en té molta. O sigui que, donant per bo el discurs del president Mas, que aposta per una solució que beneficiï les dues parts - win-win, en diuen-, no sobraria que les persones adequades capgiressin l’argument i fessin que el govern espanyol s’adonés que Catalunya també té cartes per jugar i que, si van mal dades, el desenllaç pot ser lose-lose. Fer visible aquesta possibilitat és bàsic abans de seure a la taula de negociació.

Font: ara.cat