dimecres, 28 de maig de 2014

Vicent Partal: "La por de l'Espanya descarada"

Per mi, la imatge més definitòria de les eleccions es va veure dissabte, quan el Reial Madrid, a Lisboa, va empatar un partit que l'Atlètic de Madrid ja tenia al sac. Rajoy, com si només fos president d'una part dels espanyols, va saltar d'alegria com un boig. I Florentino Pérez, amo de constructora i poder fàctic total, va anar a abraçar José Maria Aznar. Després TVE va connectar amb la plaça de la Cibeles per fer la celebració i --oh, casualitat-- la càmera enfocava un cartell del PP. I el Madrid hi va anar una hora i mitja més tard del límit imposat per la junta electoral. L'acte era prohibit, però allà, fent saltirons, hi havia la meitat de la cúpula del PP. L'Espanya descarada. Casillas va dir que era més important la victòria del Madrid que no la d'Espanya al Mundial i tot va restar clar. L'Espanya descarada, al capdavall, és la tribuna presidencial del Bernabeu, les famoses quatre-centes famílies. I no hi creuen, en Espanya. Només creuen en el saqueig. En ells, per tant.

Aquesta Espanya descarada, la de la promiscuïtat entre banquers, constructors, polítics i periodistes, vint-i-quatre hores després, de sobte va ensumar el perill. Durant dècades, des de la transició, s'han dedicat els uns i els altres a omplir-se les butxaques dels uns i dels altres. Els polítics proposant projectes sense sentit, per tal que els constructors fessen diners, que amb els banquers administraven de retorn a la política, on els lladregots es folraven i torna a començar. Una orgia de despropòsits, aves, aeroports, fusions espectaculars, empreses tramposament privatitzades, que, malgrat tot, populars i socialistes pensaven que tenien ben agafada i segura. I que de sobte no ho sembla pas tant.

No és el resultat, espectacular, del Principat. O del País Basc i Navarra. No és pel bac monumental del PP i PSOE al País Valencià i les Illes. A Astúries, per exemple, Podem i Esquerra Unida junts obtenen més vots que no el PSOE o el PP. En indrets com ara Burgos o Lleó, el PP i el PSOE tot just si aconsegueixen la meitat dels vots. Madrid és un autèntic festival. Ciutadans, reconvertit en partit renovador espanyol, i UPyD, fins i tot Vox, pasturen ja en la finca del PP mentre el PSOE fa el pitjor resultat en trenta anys. Sí, sí: el pitjor resultat en trenta anys.

Serà flor d'un dia, tot plegat? A mi no m'ho sembla, però tampoc no serà un canvi ràpid i definitiu. Tanmateix, la tendència és clara. Crec que els mandarins de la transició, tots, s'han fet vells i ja no connecten ni amb la societat espanyola mateix. Els seus mètodes, les maneres de fer, la prepotència... simplement ja cansen. La setmana passada El País --pobrets-- va titular a tota pàgina que les europees refermarien el bipartidisme. Però ara --ai, senyor-- ja no passa allò que ells volen i dicten des de la portada, com passava en aquelles dècades d'abans que tant els divertien, tan plenes de regals.

Des d'ahir, la por de l'Espanya descarada és que això realment siga una tendència seriosa, sòlida i que s'acabe la festa. Amb una abstenció tan enorme, les europees no són el millor test imaginable, certament. Però per les cares que veig estic segur que l'Espanya descarada mai no havia vist la por tan de prop. Mai d'ençà que Franco va fer rei Juan Carlos perquè tot quedàs 'atado y bien atado' i perquè ells poguessen continuar fent com des de fa segles. Les quatre-centes famílies.

Font: VilaWeb

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada