Carles Boix: "Persuasió contra imposició"

En el seu magnífic article sobre democràcia i deliberació, “Claro!”: An essay on discursive machismo, el sociòleg italià Diego Gambetta identifica dues grans formes de debat públic. El primer tipus és la disputa enraonada, on les parts intercanvien opinions basades en dades empíriques, utilitzen una argumentació analítica i, sobretot, parlen amb un punt, sempre difícil d’aconseguir, de provisionalitat i d’humilitat intel·lectual. En aquest tipus de conversa hi pot haver, i de fet hi ha, conviccions sòlides i apassionades i desacords punyents. Però, en la seva forma més pura, els interlocutors segueixen aquell precepte talmúdic que diu així: “Ensenya a la teva llengua a dir «No ho sé»”. Perquè ningú no ho pot saber tot i perquè ningú pot pretendre silenciar l’altre.

El segon tipus de debat és el propi de la cultura del “Claro! ” o, en termes del mateix Gambetta, la cultura del clarisme, on les parts enceten la conversa sabent-ho tot, on el que compta és tenir i mostrar opinions ben fortes i on el que es valora és guanyar l’adversari fins a poder exclamar allò de: “Esclar, ja t’ho deia jo!” En aquesta segona mena de debat, el dubte sobra. De fet, és incomprensible perquè fa pudor de feblesa i derrota. Amb aquests ingredients i posant-hi un nombre mínim de mascles claristes, la conversa degenera en una batalla de crits insofrible i, a vegades, en el preludi d’un linxament físic.

El masclisme discursiu domina als bars italians, a les tertúlies espanyoles i, no ens enganyem, també en molts pubs anglesos. La diferència, però, és que les elits britàniques l’han rebutjat sempre, a favor, com a molt, d’una ironia parlamentària àcida. Al sud d’Europa, en canvi, el clarismeamara la pràctica política i periodística de bona part de líders i opinadors: quina altra base psicològica hi pot haver altrament al darrere de la caverna mediàtica?

La recepció espanyola davant l'informe del CATN sobre les vies d’integració a Europa n’és un exemple evident. Per començar, sembla que els seus crítics més contundents no s’han pres la molèstia de llegir-lo. Si ho haguessin fet, haurien vist que l’informe en cap moment afirma, com han arribat a dir, que l’entrada a la Unió Europea d’una Catalunya independent estigui assegurada.

Per descomptat, atribuir al contrari una posició exagerada, inversemblant i ridícula és una estratègia habitual en política per desmuntar la seva credibilitat. Ara bé, el rebuig a l’informe s’explica, sobretot, per la presa de posició apriorística i inamovible del receptor unionista: les coses, per alclarista, són com són i no com l’altre diu que podrien ser. És allò de “ A mi qué me vas a explicar ” i de “ Las cosas son así porque lo digo yo ”. I si l’altra part continua insistint en la seva posició, l’única explicació és que és un “catxondo” (en expressió recent d’un periodista amb imatge d’entenimentat): un ésser infantil i sense cervell a qui no se li pot deixar parlar sobre coses públiques i greus perquè les acabaria trencant.

En realitat, l’informe del CATN està construït sobre la prudència i la ponderació de probabilitats. Simplificant per raons d’espai, planteja tres escenaris alternatius: la continuïtat dins la Unió (amb negociacions més o menys llargues, segons les consideracions legals i les necessitats polítiques de la UE); la sortida amb un reingrés seguint la via de l’article 48; i l’exclusió permanent pel veto d’Espanya (en solitari o de bracet d’altres estats disposats a castigar desviacions secessionistes). El segon sembla el més estrany: si Catalunya ha de tornar a entrar a la UE, a quina empresa o institució europea li pot convenir que en surti ni que sigui temporalment? El tercer no és impossible però està tocat per una contradicció lògica: per excloure permanentment un territori que ara pertany a la UE cal, en primer lloc, reconèixer-lo com a estat independent; tanmateix, Espanya ja ha negat que això ho faci mai.

Pretendre que hi ha una resposta jurídica nítida a aquest problema és un error. Els Tractats no diuen res sobre una ampliació “interna” de la UE -ni a favor ni en contra-. Per això mateix els elements decisius seran de mena econòmica i política. Econòmicament, la densitat d’interessos (per inversions físiques, per circulació de mercaderies, per ciutadans europeus no catalans vivint a Catalunya, per visites turístiques) fa pensar que la UE voldrà apostar per la continuïtat.

Des d’un punt de vista polític, els Tractats, en els seus articles inicials, criden a bastir una Unió basada en els principis de la cooperació, de la integració i de la democràcia i, per tant, reforcen la idea de la continuïtat a la UE. Ara bé, també és cert que són tot el contrari del bucle clarista, de cop de puny i d’“ Aquí mando yo” en què Espanya viu instal·lada. En altres paraules, Espanya és un problema. I, per això, aconseguir que Espanya acceptés la consulta l’alliberaria del seu masclisme discursiu i evitaria a Europa totes les incerteses que es poden derivar del procés en marxa.

Font: ara.cat