"El tauler de joc ja no és més Espanya, gràcies a Déu, sinó el món. I la partida exigeix la màxima tensió. Juguem-la"Des que Pau Ignasi de Dalmases, notari, ciutadà honrat i membre de l’Acadèmia de Desconfiats, va representar el Principat a la Cort de la reina d’Anglaterra durant la guerra de successió, la diplomàcia catalana, consumada la desfeta de 1714, com el país, va desaparèixer del món. Tres-cents anys sense diplomàcia són molts anys. Durant tres segles, la nostra veu ha estat substituïda per la veu d’Espanya, les nostres idees filtrades a través d’Espanya, els nostres interessos aniquilats i substituïts pels interessos d’Espanya.
Els petits intents de parlar directament amb el món (vegeu el paper subsidiari dels catalans a la Societat de Nacions dels anys vint; o l’esforçada però infructuosa activitat de Rubió i Batista i Roca davant de París i Londres, respectivament, durant la guerra Civil; o les apel·lacions a l’ONU dels exiliats catalans; o la representació simbòlica del poble català per Pau Casals, etc..) van ser això, petits intents, sense cap rellevància.
Catalunya havia desaparegut del curs de la història. I els que hem viscut a l’estranger sabem molt bé les colossals dificultats que hem tingut sempre per explicar quin era el nostre país, quan no volíem caure en la resposta fàcil, per evitar-nos problemes, de dir que érem de “Barcelona”.
Però, entre tantes coses meravelloses que hem vist aquests darrers anys, potser la més meravellosa és que el món comença a descobrir-nos. De sobte, un petit país del sud d’Europa, d’una història mil·lenària i una llengua i una cultura que han il·luminat molts moments de la vida de la humanitat, ha aparegut quan mai ningú no pensava que tornaria a aparèixer. Ho ha fet serenament, alegrament, joiosament. El món, sorprès, s’adona que alguna cosa l’hi havien estat amagant durant tots aquests anys. I mira d’entendre qui carai som i què carai volem.
Personalment en tinc bona constància. És incessant la petició de periodistes i mitjans estrangers que venen al Born a interessar-se per la història de Catalunya.
Certament, comencem a estar de nou al món. Però és evident també que cal, des de tot arreu, posar un dels focus de més potència al damunt de les relacions internacionals. Tothom hi té una responsabilitat: el Govern de la Generalitat, el primer, naturalment; els Casals, Comunitats i les seccions internacionals de l’Assemblea –vitals-; entitats com el Col·lectiu Emma (a qui tant devem!) o HelpCatalonia; els mitjans de comunicació; els professionals que treballen en universitats, centres de recerca, institucions, etc. És, probablement, la qüestió més essencial que tenim al davant. El tauler de joc ja no és més Espanya, gràcies a Déu, sinó el món. I la partida exigeix la màxima tensió. Juguem-la.
El dia 8 de juny milers de castellers i milers d’acompanyants seran a 7 capitals europees i a 36 poblacions catalanes pel dret a decidir. A la mateixa hora, les 12, d’aquell diumenge de juny, els europeus veuran com s’alcen “human towers for democracy” en els espais i places més emblemàtics de Berlín, París, Londres, Brussel·les, Ginebra, Lisboa, Barcelona i 36 ciutats catalanes. Una diada cívica que vol internacionalitzar la voluntat de decidir dels catalans. Fent-ho, sí, ensenyant al món el millor que tenim: la nostra cultura, l’ànima de la nació, les arrels de qui som i per què som com som. L'esforç, el treball comunitari, la solidaritat, el treball en equip, la superació, l’audàcia. Aquests són els valors universals dels castells, aquestes són les armes amb les que ens presentarem a Europa, que senzillament es resumeixen en un crit: "catalans want to vote".
No sé si som conscients de l’envergadura del projecte, possible, en primer lloc i sobretot, perquè tot el món casteller s’hi ha sumat amb entusiasme. Un gest i una generositat inoblidables. I segon perquè més de 3.400 catalans han aportat gairebé 130.000€ per a fer-ho també real. Per cert, no és, altre cop , una imatge extraordinària de l’autèntica dimensió popular del procés cap a la independència de Catalunya que estem construint entre tots?
I tu, estimat lector, on aniràs el dia 8 de juny a fer pinya perquè el teu país pugui decidir el seu futur?
Font: elSingular.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada