Potser sí que la hipòtesi independentista és essencialment perversa. Potser sí que l’ideal de voler votar i decidir el futur el país té un rerefons maligne. Potser és veritat que la provatura de reforma constitucional per a donar una sortida ordenada al procés i construir un nou marc de relacions amb Espanya té indefectiblement una dinàmica diabòlica, que es comunica als gestos, a les mirades, a les accions i als pensaments. Anem a comprovar-ho.
Qualsevol de vostès pot fer l’experiment: digui en veu alta, davant del mirall, la paraula ‘Independència’, o bé la paraula ‘estat propi per a Catalunya’, i ja veurà com de seguida els seus trets harmònics i el seu somriure equilibrat es transformen en una ganyota repulsiva, passarà de ser l’il·lustrat doctor Jekyll a semblar Mr. Hyde, autor veritable de crims horrorosos. El concepte ‘independència’ té efectes secundaris, com mesclar el vi amb les figues de moro, com menjar-se el fetge d’un ós, com abusar de la lectura de novel·les de cavalleries.
A mi aquest efecte se’m reprodueix, de continu, fins i tot quan per accident pronuncio la paraula ‘independència’ —per exemple en la frase: ‘amb independència del que pensi la sogra sobre les meves mandonguilles…’—: la simple pronunciació d’aquesta paraula em distorsiona l’enteniment, m’altera el senderi, em desfigura la racionalitat, gairebé com la paraula ‘selfie’, que és capaç de provocar tota mena d’accidents de trànsit, ja que la gent es fa una foto al volant, molt feliç, la penja al Facebook i poc després es mata en un xoc contra un camió d’escombraries.
El concepte ‘independència’ fa que tingui una insòlita propensió a l’halitosi, a vestir camises negres, a tapar-me la cara amb mocadors vermells, a estrènyer el puny en un conat de violència de moment continguda, fins que trobi una mandíbula federalista o unionista que m’esbravi, dins o fora de casa, fins i tot en les mandíbules de la meva pròpia família.
M’altera tant els hemisferis cerebrals que fins i tot parlo idiomes, més enllà d’un castellà més o menys perfecte i d’un català macarrònic. La meva sogra, socialista de tota la vida, votant sempiterna del PSC, fins i tot ara vota Iniciativa, perquè està a favor del dret a decidir, tot i que quan pronuncia la paraula ‘independència’ —pobreta— comença a cuinar canelons amb la carn revinguda dels gats de la barriada i m’amenaça amb la tetera, com si jo fos Carme Chacón i pengés cada quinze dies la meva foto amb García Márquez! Horror!
El concepte ‘independència’ té aquest poder infame —crispa els nervis, m’empeny a fer crispetes, m’altera la digestió, no parlem del que provoca en les hemorroides!—; els experts en PNL —la programació neurolingüística, que al contrari del que es diu no són xarlatans— saben que les paraules tenen poders obscurs, i que repetint-te que ets un imbècil pots acabar fent bajanades de tots els colors.
La paraula ‘independència’ és l’abracadabra que obre la cova de tots els mals polítics i morals, convoca tots els vicis, esperona tots els desbocaments. Diuen que amb unes engrunes d’independència aconsegueixes el triple que amb un mil·ligram de burundanga. La independència és la cocaïna de les classes mitjanes del país.
Per sort, he trobat el remei per aquest vici o depravació de l’enteniment. Si em llevo al matí i abans de dir res a ningú pronuncio les paraules ‘Espanya’, ‘federalisme’, ‘constitució’ o ‘respecte a la legalitat’ llavors torno a ser jo mateix, escric versos deliciosos, penso amb claredat aristotèlica, faig fúting per la Ronda litoral, fins i tot tinc èxit amb les senyoretes amb estudis, i en el supermercat de la cantonada em fan sempre un petit descompte.
Gràcies a aquest tractament fins i tot m’agraden les cançons de Loquillo —ell mai no ens mentiria—, trobo que Jordi Évole fa bon periodisme, que El Periódico no és un diari per a nens i que la prosa de Javier Cercas no és dessaborida. Gràcies a això m’oblido que Loquillo va ser condemnat a la presó per un cop de puny, o que donava suport als criminals motoritzats amb Harley Davidson.
El meu amic Robespierre, però, em truca i, tot parlant d’aquest síndrome, em recorda uns quants detalls peripatètics. Em diu que la idea ‘Espanya unida’ té un historial de quaranta anys de crims d’una dictadura sordidíssima —franquisme, en diu, pedantesc—, els fills ideològics o biològics de la qual ara són els més encesos partidaris de la mateixa idea —España!—, tot i que ben protegits rere conceptes campanuts com ‘Constitució espanyola’ o ‘legalitat vigent’.
El meu amic James Joyce, que també té rampells de lucidesa, em recorda que potser no hi ha cap idea política en la història d’Occident que no hagi fet córrer la sang —fins i tot la idea ‘drets de l’home’ és indissociable de la guillotina…—: les idees polítiques acaben sent posseïdes per les masses, i entre les masses sempre hi ha una determinada porció de gent violenta o imbècil o intransigent —gentola, bojos—, que acaba fent que la idea més noble sembli una poca-soltada agressiva. La solució és fàcil: per acabar amb la violència domèstica basta acabar amb la idea matrimonial, o fins i tot amb la idea o concepte ‘relacions humanes’. Mort el gos, etc.
Perquè les idees polítiques no aboquin a la violència es va inventar la democràcia, que consisteix en comptar voluntats —vots— entorn de projectes, i que aquests projectes, els majoritàriament votats, acabin transformant la realitat, sempre dins els marges de la llibertat i del respecte a les minories… En conclusió: Bon cap de setmana.
Font: elSingular.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada