GUIÓ. Si em volguessin llogar de guionista, els escriuria alguna cosa convincent i amb gràcia (els guionistes som molt professionals). Diria, per exemple: “Catalunya té un perfil nacional clar, però també una gran barreja identitària que recomana solucions pactades; en aquesta barreja identitària el component espanyol és innegable i un procés d’independència plantejaria un dilema irresoluble a milers de catalans. A més, la història ens ensenya que quan Catalunya ha intentat separar-se, sempre ha acabat rectificant, perquè la seva lògica ha estat sempre la de participar en unitats polítiques superiors. I això té més sentit ara que mai, perquè en el context europeu és més probable que Catalunya es faci sentir si és forta a Espanya, que no pas si en queda fora. Esclar que Espanya necessita reformes en profunditat, però Catalunya les pot liderar, perquè el sobiranisme l’ha col·locat en una situació de fer-se escoltar (sí, ho admetem), i aquestes reformes estan més a l’abast dins d’un estat consolidat que no pas creant-ne un del no-res, la qual cosa ens abocaria a un període de transició forçosament llarg i incert”.
MENYSPREU. Ja veuen que no és tan difícil. Ni un insult, ni una mala paraula. Arguments discutibles, això sí. Suposo que molts lectors tenen la rèplica a punt; jo també. Però no dubto que si els portaveus de l’unionisme s’expressessin en aquests termes, molta gent a Catalunya almenys pararia l’orella, delerosa com està d’escoltar un debat enraonat. Però malauradament tenim davant un adversari a la defensiva, que utilitza una terminologia increïblement agressiva, que presenta la realitat catalana amb un menyspreu inassumible per a molta gent que, ras i curt, no vol sentir-se insultada ni un minut més. L’unionisme sembla assumir que la batalla de les idees està perduda, i que per tant només queda la batalla política: vèncer sense convèncer, assolir l’objectiu final al preu que sigui, deixant les cicatrius que calgui. No cal recordar que això s’ha intentat altres vegades en els últims tres segles, i n’hem pagat un preu altíssim. Però continuem aquí. I aquesta vegada tenim més arguments i, sobretot, menys por. No seria el moment, doncs, d’estudiar un canvi de tàctica?
Font: ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada