Toni Soler: "Ja us ho escric jo"

DELIRIS. Resulta una mica fatigant començar el dia llegint mentides i exabruptes provinents de moltes persones que volen deslegitimar el procés sobiranista. Ja sé que aquestes invectives són contraproduents, com ho demostra la tossuda realitat demoscòpica. Però sóc partidari d’un debat enraonat, i per tant he decidit donar un cop de mà als portaveus de l’espanyolisme. No em ve de nou; he fet de guionista durant decennis, per tant no em cauran els anells per escriure per compte d’altre. I crec que de la mateixa manera que un equip de futbol necessita espàrrings de qualitat per posar-se a prova durant la pretemporada, el sobiranisme ha de poder confrontar punts de vista amb adversaris que diguin alguna cosa digna de ser escoltada, i no pas aquest catàleg de deliris verbals amb què ens han obsequiat darrerament; uns deliris que inclouen la violència social, les represàlies polítiques, les apel·lacions al nazisme, el franquisme, el racisme, el pensament únic i l’absurda descripció d’una societat silenciada i narcotitzada. El darrer exemple d’aquesta tempesta verbal és Javier Pérez Andújar, que ha escrit sobre l’ADN “oligàrquic” del catalanisme en uns termes tan aberrants que escandalitzarien fins i tot Alejandro Lerroux.

GUIÓ. Si em volguessin llogar de guionista, els escriuria alguna cosa convincent i amb gràcia (els guionistes som molt professionals). Diria, per exemple: “Catalunya té un perfil nacional clar, però també una gran barreja identitària que recomana solucions pactades; en aquesta barreja identitària el component espanyol és innegable i un procés d’independència plantejaria un dilema irresoluble a milers de catalans. A més, la història ens ensenya que quan Catalunya ha intentat separar-se, sempre ha acabat rectificant, perquè la seva lògica ha estat sempre la de participar en unitats polítiques superiors. I això té més sentit ara que mai, perquè en el context europeu és més probable que Catalunya es faci sentir si és forta a Espanya, que no pas si en queda fora. Esclar que Espanya necessita reformes en profunditat, però Catalunya les pot liderar, perquè el sobiranisme l’ha col·locat en una situació de fer-se escoltar (sí, ho admetem), i aquestes reformes estan més a l’abast dins d’un estat consolidat que no pas creant-ne un del no-res, la qual cosa ens abocaria a un període de transició forçosament llarg i incert”.

MENYSPREU. Ja veuen que no és tan difícil. Ni un insult, ni una mala paraula. Arguments discutibles, això sí. Suposo que molts lectors tenen la rèplica a punt; jo també. Però no dubto que si els portaveus de l’unionisme s’expressessin en aquests termes, molta gent a Catalunya almenys pararia l’orella, delerosa com està d’escoltar un debat enraonat. Però malauradament tenim davant un adversari a la defensiva, que utilitza una terminologia increïblement agressiva, que presenta la realitat catalana amb un menyspreu inassumible per a molta gent que, ras i curt, no vol sentir-se insultada ni un minut més. L’unionisme sembla assumir que la batalla de les idees està perduda, i que per tant només queda la batalla política: vèncer sense convèncer, assolir l’objectiu final al preu que sigui, deixant les cicatrius que calgui. No cal recordar que això s’ha intentat altres vegades en els últims tres segles, i n’hem pagat un preu altíssim. Però continuem aquí. I aquesta vegada tenim més arguments i, sobretot, menys por. No seria el moment, doncs, d’estudiar un canvi de tàctica?

Font: ara.cat