Vicenç Villatoro: "Matadepera independent!"

Si Catalunya demana una consulta per marxar d’Espanya, també en pot demanar una el Vallès Occidental per marxar de Catalunya o Matadepera per marxar del Vallès Occidental. Aquest joc de nines russes es fa servir de vegades per caricaturitzar i ridiculitzar la demanda catalana del dret a decidir. Cap novetat. Es va fer servir en termes ben iguals davant de la demanda quebequesa i en els processos d’independència balcànics, allà amb moltíssim més dramatisme. Sovint, aquest argument caricaturesc s’acompanya d’un altre: cap país dels que reconeixem com una democràcia acceptaria l’exercici d’aquest suposat dret, ningú no s’imagina França, Alemanya o els Estats Units deixant votar Còrsega, Baviera o Texas (oblidant que el Canadà i la Gran Bretanya sí que ho han fet, quan ha tocat). En el fons, tot i que de manera tramposa, en aquesta formulació s’hi reflecteix la pregunta veritablement central: qui és i qui no és subjecte polític, qui té dret a decidir.

Per respondre a aquesta caricatura, podem fer un gran debat sobre les característiques històriques, demogràfiques, culturals, identitàries que fan falta perquè una comunitat o un territori sigui considerat un subjecte polític. És un debat pertinent, però que rarament acaba en acord. Allò que per a tu és evident -posem per cas, que Catalunya és una nació-és negat per l’altre. Als teus arguments històrics oposa l’altre arguments històrics contraris, que a tu et semblen del tot ficticis, com a ell l’hi semblen els teus. No proclamo cap relativisme. Hi ha qui té raó, i raons, i qui no en té o no en té tantes. Però la possibilitat d’arribar a un acord és minsa. Tu dius: com que som un nació, hem de poder votar. L’altre diu: com que no vull que votis, nego que siguis una nació.

Busquem llavors un altre barem. La voluntat lliurement i democràticament expressada. Catalunya proclama el seu dret a decidir amb un aval democràtic: el vuitanta per cent del Parlament està a favor d’una consulta legal i acordada, els dos principals partits del país van ser votats portant-ho al programa i tenen una majoria folgada a les institucions. Si en una Catalunya independent el Vallès Occidental demanés fer una consulta amb un aval semblant, amb el vuitanta per cent dels seus representants electes a favor, el govern de Catalunya els hauria d’escoltar. Si Matadepera tingués un vuitanta per cent i uns partits polítics propis i majoritaris que demanessin el que fos, se’ls hauria d’escoltar. Si una proposta d’aquesta mena té un aval democràtic incontestable, no pots fer-te el sord. Ni Espanya, ni Catalunya ni el Vallès. De la mateixa manera, estic convençut que si a França o a Alemanys o als Estats Units un territori presentés una reivindicació com aquesta amb un aval democràtic tan evident i majoritari, els governs no farien com qui sent ploure (com fa el govern espanyol). No ho ha fet la Gran Bretanya, quan ha guanyat a Escòcia un partit que ho duia al seu programa, i precisament amb aquest argument, no amb arguments històrics o jurídics. La Constitució canadenca no preveia l’autodeterminació del Quebec. Però els tribunals van dir que si la gent ho volia i ho manifestava democràticament el govern tenia l’obligació d’escoltar-los i de negociar.

Per tant, el millor criteri no és la història o la llengua o la identitat diferenciada, sinó la inequívoca voluntat democràtica. És la voluntat la que defineix el subjecte. Si la independència del Vallès Occidental és només un acudit de conversa de cafè, un dret abstracte, no té cap sentit. És caricatura. Si tingués un vuitanta per cent de la població al darrere, s’hauria d’escoltar i donar-hi resposta. I no ens enganyem, perquè una cosa així no sigui un acudit, sinó que articuli una ampla majoria, cal que s’ajuntin molts factors rellevants i difícils. Un desig profund, una voluntat ferma, un greuge sentit per la majoria, una confiança en la viabilitat d’allò que es proposa, una esperança que servirà perquè les coses vagin millor. I tot això no es dóna per casualitat. Això només es dóna damunt d’un substrat sòlid d’identitat, d’història, de cultura i d’interessos -també econòmics- que es considera menystinguts.

Matadepera independent? Parlem-ne. Si ho volgués la majoria. I això és pràcticament impossible que passi, en tots aquests àmbits, més enllà de l’acudit de cafè. Perquè les majories no es construeixen al voltant d’acudits, sinó de sentiments i interessos que ha anat configurant la història, la cultura, l’economia i la identitat. Hi són o no hi són.

Font: ara.cat