L’unionisme, una mala pel•lícula de terror

L’unionisme comença a donar símptomes de desesperació davant el fet que el seu relat no aconsegueix quallar a Catalunya. Com pot ser que amb tots els esforços i suports institucionals i parainstitucionals i de les clavegueres de l’estat, no s’aconsegueix ni tant sols esquerdar l’hegemonia del dret a decidir regnant a Catalunya? La resposta és senzilla, només cal analitzar un instant el seu relat per comprovar que aquest té tots els ingredients d’un guió d’una mala pel·lícula de terror: és poc creïble, molt previsible, no connecta amb l’espectador, treu a passejar zombis arnats, i, sobre tot, fa més vergonya que por.

El relat unionista, tot i conrear tots els gèneres, té predilecció pel gènere de terror i aquest sempre és present a les seves produccions. Tant si són parits per les dretes - més barroeres-, o per les esquerres- més subtils-, els guions sempre tenen un component terrorífic marca Espanya, i sovint exhibeixen un còctel de trames avorrides i faltes de sentit, plenes de grans decepcions, actuacions pèssimes, efectes especials de nyigui-nyogui, i sempre, sempre, es basen en una història recurrent que creuen és la seva darrera gran pel·lícula: la constitució.

La “cartellera” unionista del 2013 i el 2014 és plena de pel·lícules de plagues i catàstrofes, de nazis, de forces de seguretat de l’estat que intervenen la Generalitat i de “farres porreres” que duren dècades. Fins i tot, la última producció s’atreveix amb un thriller denuncia, que faria les delícies de Berlanga, protagonitzat per una #tietaBorroka filla de la crispació i extremadament fonedissa que hauria bufetejat Pere Navarro. Segurament aquesta també serà la tònica en la propera gran posada en escena prevista en una trobada econòmica a Sitges, la capital del cinema fantàstic i de terror.

En definitiva, els guions unionistes dibuixen una societat catalana malalta que després de fumar un porro gegantí segueix ulls clucs un líder embogit que crispa la ciutadania, la fanatitza i la condueix de cap a l’abisme, a l’illa de Robinson, a vagar per l’espai o a morir de misèria, i que només pot ser salvada per herois que practiquin mà dura, el legalisme extrem.Un relat tant brut, pobre i suat que genera escàs entusiasme entre el públic català i que els crítics, directors, productors i aficionats d’arreu del món, amb un mínim d’intel·lecte, ja donen per mort.

I per acabar-ho d’adobar, mentre les produccions unionistes van de fracàs en fracàs, l’èpica, l’estètica i l’ètica omple el relat independentista amb guions que encisen el món per la seva creativitat, civisme i valors democràtics. Un relat d’èxit que ni les elits ni els grups mediàtics, entestats amb una tercera via buida de contingut, saben ni poden aplacar.

Font: directa.cat