dimarts, 31 de maig del 2016

Roger Buch: «Lluita social i lluita nacional: dues cares de la mateixa moneda»

Els motius que els partidaris de la independència responen des del 2012 fins ara a les enquestes tenen molt més a veure amb els greuges de l'estat i l'oportunitat de construir un país nou, que no pas amb motius emocionals o simbòlics.

Durant tots els anys del procés, l'independentisme ha anat concretant el seu discurs de greuge contra l'Estat per transformar-lo en l'oportunitat de construir un país diferent. La frase "per fer el mateix canviant de bandera, no cal la independència" ha estat molt recurrent en l'independentisme d'aquests anys i s'ha notat en discursos tant dels partits com de la societat civil. La idea de "país nou" ha estat molt repetida. Així, s'han generat moltes campanyes destinades a explicar els beneficis pràctics de la independència, que acabaran beneficiant a tota la població, independentment de si estan o no a favor de la independència.

Aquest diumenge passat hi va haver una manifestació important a Barcelona. No tant per la quantitat de gent sinó pel que va significar. Una manifestació per la Via Laietana, espai habitual de les manifestacions sindicals, que més que refermar el discurs social de l'independentisme va concretar un espai compartit de lluites amb el sobiranisme no independentista, que trenca qualsevol teoria sobre fractures socials. Una manifestació que va tenir el suport d'entitats com la Taula del Tercer Sector Social, els grans sindicats, o la Confederació d'associacions de veïns.

La sola existència de la manifestació ja desmunta l'argumentari tronat de Pedro Sánchez que va repetir tant en campanya i també després. Segons ell, Catalunya tenia un problema i era que els independentistes volien trencar la convivència a Catalunya. I punt. Diumenge el PSC aparegué amb una pancarta amb una cinquantena de militants, traient el cap a la manifestació, tot donant per bo el diagnòstic dels independentistes. Quedava clar que el problema de Catalunya no són els independentistes, sinó que l'Estat Espanyol actua contra els drets socials dels propis catalans.

Segons els socialistes el problema no és l'Estat sinó el PP que posa recursos, però quan el Tribunal Constitucional, intèrpret suprem de la Constitució, acaba donant sempre la raó al govern central, la ciutadania percep clarament que el que fa falta no és un simple canvi de sigles, sinó d'un canvi de sistema que no ho torni a permetre.

Pels independentistes, omplir la sobirania de contingut social no és cap novetat. Recordem que els trams de la massiva Via Lliure de la Meridiana no es deien "Jaume I", ni "Pi de les 3 Branques" ni "Canigó" sinó que portaven el nom de "diversitat", "solidaritat", "justícia social" o "igualtat".

Després del 26-J, i constatant que no hi haurà majoria per cap canvi profund a l'Estat, quedarà prou evident per tots els sectors que lluiten pels drets socials el punt de trobada natural és la República Catalana. I és que tal com repeteix sovint Jordi Cuixart, president d'Òmnium Cultural, no es tracta d'eixamplar el perímetre de l'independentisme sinó directament de compartir lluites i complicitats entre els que lluiten per assolir més justícia social per a tota la ciutadania.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada