Josep-Lluís Carod-Rovira: «Els dos primers referèndums»

Els processos d'autodeterminació, a través de referèndum vinculant, no són una fal·lera de catalans i escocesos, per a festejar l'entrada del segle XXI. Abans del referèndum escocès, celebrat el 18 de setembre de 2014, on el SÍ va obtenir el 44,7% dels vots emesos, ja se n'havien dut a terme a desenes al llarg del segle XX. Tan sols el 1991, ja van fer-se'n una dotzena, entre els quals els de Lituània, Estònia, Letònia Geòrgia, Croàcia i Armènia entre altres. De fet, abans que la Carta de les Nacions Unides (1945) i el pacte internacional sobre els drets civils i polítics (1966), l'article primer del qual fa referència al dret a la lliure determinació dels pobles, el president nord-americà W.Wilson ja s'hi havia referit en el seu discurs davant el congrés dels Estats Units, el 8 de gener de 1918. Sobre el fonament d'aquella intervenció, el vell continent va passar per un canvi generalitzat de fronteres estatals i va assistir al naixement de nous estats nacionals. La intervenció de Wilson no va passar desapercebuda a Catalunya on Barcelona el nomenà ciutadà honorari i Montblanc li dedicà un carrer amb el seu nom. Però força anys abans d'aquestes referències i, també, que alguns ideòlegs marxistes teoritzessin sobre el tema, ja hi havia hagut dos països que havien exercit el dret a l'autodeterminació i decidit, en llibertat, el seu futur com a poble.

El primer de tots va ser Libèria. Aquest país, situat a la costa atlàntica del continent africà, era l'indret que, el 1822, la Societat Americana de Colonització havia escollit com a destinació on enviar els antics esclaus americans ja alliberats. I el nom del país, fet sobre el mot llatí liber/lliure, ja és tota una declaració de principis. El 27 d'octubre de 1946 els liberians van ser cridats a votar en referèndum sobre el seu estatus col·lectiu i el 52% dels votants van fer-ho a favor de constituir-se en estat independent, mentre el 48% restant ho feia en contra. Nou mesos després de la consulta democràtica, el 26 de juliol de 1847, s'hi proclamava la independència i, en record del passat nord-americà dels nous ciutadans, la nova bandera del país fou la mateixa que la dels Estats Units, però amb una sola estrella. Libèria va ingressar a l'ONU el 2 de novembre de 1945 i figura, doncs, entre els estats fundacionals d'aquest organisme internacional, creat una setmana abans.

L'altre cas de referèndum, ja molt més proper per les dates i l'emplaçament, és Noruega. Aquest país formava part de l'estat suec, amb qui compartia la corona sueca com a cap d'estat i l'estructura diplomàtica, però no l'exèrcit, ja que cadascun dels dos països disposava de les seves pròpies forces de defensa nacional. Així i tot, el 7 de juny de 1905, el Storting o parlament noruec aprovà la dissolució de la unió amb Suècia, així com que el poder del rei havia deixat de ser funcional per al territori noruec. Dos mesos després, el 13 d'agost de 1905, va tenir el lloc el referèndum d'autodeterminació en el qual el SÍ va obtenir 368.208 vots (el 99,95%), enfront dels partidaris del NO, 184 vots (0,05%) del total. Amb el control absolut de totes les polítiques que afectaven el nou estat, Noruega va ser, el 1913, un dels primers països del món a reconèixer el vot femení que, als Països Catalans i a Espanya no arribà fins al 1933, el 1945 a França i el 1973 a Suïssa. La sobirania acabada d'estrenar permeté a Noruega d'aplicar mesures d'aprofundiment democràtic i millores socials, de manera que el país va conèixer un gran creixement econòmic amb la independència i sempre s'ha situat entre la desena d'estats capdavanters del món en matèria de qualitat de vida, en tots els àmbits. Entra a l'ONU el 27 de novembre de 1945, amb la primera fornada, doncs, d'estats constituents de l'organisme.

Davant la desinformació, la mentida i la ignorància promogudes pels contraris a l'exercici d'aquest dret democràtic col·lectiu, és bo d'anar preparats amb arguments i informació suficients com per desmuntar les falsedats que acostumen a emprar-se sempre que l'estat de dret espanyol ens nega el dret a l'estat català. Els referèndums d'autodeterminació, doncs, no són un invent català i tenen darrera seu una llarga història d'experiències a través de les quals molts pobles han accedit a l'estatalitat nacional. Un dia, nosaltres, ens afegirem a la llista de pobles lliures que han arribat a la independència no pas mitjançant matrimonis reials i unions dinàstiques, ni menys encara a través de cap guerra, sinó exclusivament a les urnes, per decisió lliure i sobirana dels catalans. Per això els que ataquen i desqualifiquen, amb tota mena de raonaments rancis, el referèndums i les urnes, l'únic procediment que ens legitima a nivell internacional, saben molt bé perquè ho fan. També nosaltres hauríem de saber perquè, contràriament, ens convé de defensar-los.

Font: Mon.cat