dilluns, 30 de maig de 2016

Antonio Baños: «Amb les cabres pels carrers»

O són soldats i reis, o són legionarios o se'ns fa escoltar el lorolo o (cada vegada menys força) proven d'engalipar-nos amb la nostàlgica tricolor. Espanya té un greu problema simbòlic, és evident. La nostra sort secular és que Espanya mai no ha pogut oferir una panòplia simbòlica que ens seduís, que fes patxoca o que s'avingués als valors que la societat catalana té en gran valor. L'acte estrafolari i patètic dels "caballeros legionarios"desfilant aquest dissabte Via Laietana avall, coincidí en el temps amb l'oficial i també tronat acte d'homenatge a les forces armades espanyoles on la "renovada" monarquia borbònica exhibia la seva congènita incapacitat de superar allò que representa: un estat forjat a sang, decret i repressió.

La carència simbòlica és pròpia dels estats recents. Espanya, tot i la propaganda que la fa un estat d'origen gairebé neolític, és un estat conformat a la segona meitat del XIX. Com Alemanya i Itàlia, Espanya alinea les seves entitats polítiques i nacionals cap als vols de 1870. Abans de 1868 Espanya no té moneda nacional, no té unitat de mesura comuna i ni tan sols té Rei d'Espanya, ja que Isabel II encara rebé el títol de "reina de les Espanyes" en la constitució de 1845. La bandera bicolor segueix un camí força curiós. Nascuda en octubre del 1785 com a disseny eminentment pràctic per a la marina de guerra, l'any 1843 passa a ser la bandera de l'exèrcit. No del país, de l'exèrcit! No és fins al segle XX, 1908 en concret, que es regula per primera vegada el seu us institucional.

Podríem dir que les comunitats humanes són potents en la mesura que els seus símbols de cohesió ho són. En aquest sentit, i és obvi ressaltar-ho, Espanya és un estat d'una debilitat manifesta. L'exemple més palmari és la tricolor republicana. Una bandera nostàlgica que els espanyols d'esquerres treuen als carrers de tant en tant per provar de crear un espai simbòlic amable però imaginari donat que la realitat del Reino és útil però els incomoda.

Espanya encara es refia dels soldats, els jutges i els esportistes per fer-nos espanyols.Encara creuen que amb la triple C (corona, constitució i cojones) salvaran la indissoluble unitat de l'estat. Però si alguna batalla anem guanyant és aquesta. Mentre Espanya tregui les cabres al carrer i nosaltres tinguem la capacitat d'omplir-los amb ciutadans, seguirem guanyant el front del discurs.

Això no és ni de bon tros suficient, és clar. Però una setmana més, l'estat Espanyol ens ha fet el regal d'exhibir-se tal com és.

Font: Mon.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada