Ho sabíem tots, això, però que ho reconega ara aporta tres valors importants al debat. El primer és la constatació que el govern espanyol no representa tots els ciutadans de l’estat, sinó només aquells qui hi combreguen ideològicament. Un servei diplomàtic, per definició, sempre resta al servei del conjunt dels ciutadans i ens hauria de representar a tots. Quan, en compte d’això, es gira contra una part deixa clar en quina mena d’estat vivim. Recorde unes paraules de fa molts anys, quan Lord John Alderdice, el primer polític unionista que s’entrevistà amb l’IRA, va reconèixer que el servei diplomàtic britànic havia exercit un paper important a l’hora de fer seure els republicans irlandesos en la taula de negociació. Per justificar-ho, Alderdice va dir que un servei diplomàtic sempre havia de saber ‘que els interessos dels ciutadans transcendeixen els dels partits i fins i tot els dels governs’. És evident que hi ha un abisme entre aquella manera d’entendre el govern, la política i el servei als ciutadans i aquesta altra. Fins i tot quan també és ben palès que la situació del nord d’Irlanda era molt més complexa que no la de Catalunya.
La segona cosa important que es dedueix de les declaracions de Margallo és que comencen a veure clar que perden la batalla. Margallo mateix deia no fa pas gaire que això de Catalunya no duia enlloc i que ningú no ens faria cas ni ens rebria. I ara resulta que ha d’organitzar escamots diplomàtics que actuen a les capitals perseguint les visites (que, segons ell, haurien de ser inexistents) del president Puigdemont o del seu homòleg ministerial, Raül Romeva. Si tan segurs estan que tot plegat no farà cap efecte ni interessa ningú no s’entén el perquè dels operatius especials de la diplomàcia espanyola que es van fer públics fa dies i que ara ha reconegut el ministre. L’evidència de l’interès internacional pel que passarà a Catalunya s’imposa a la propaganda del seu ministeri, ve-t’ho ací.
I la tercera cosa interessant que es dedueix de les declaracions és fins a quin punt fan malament les coses. Ells. Que al capdavall és el fet més interessant de tots. El govern espanyol, amb una actitud prepotent i una escassa comprensió del funcionament de la democràcia, es va guanyant enemics, l’un rere l’altre. Aquesta setmana ha acusat Suècia d’interferir-se en els afers interns i ha desviat l’avió del ministre d’Afers Estrangers britànic, al qual ha impedit de sobrevolar l’espai aeri espanyol. Dues errades monumentals que els passaran factura, segur. A Estocolm estan esparverats de veure com un estat soci de la Unió els amenaça i a Londres ja els coneixen de fa temps, però ara també relacionen la rebuda a Puigdemont amb l’augment de l’agressivitat de Madrid.
Entre les unes coses i les altres, el senyor Margallo té un problema evident i en el fons les seues declaracions són sobretot el reconeixement que això és així. Que Catalunya avui ja és una qüestió política major que interessa tots els països europeus. Raó per la qual tots els països europeus volen saber de primera mà què pot passar –com és lògic i natural. El govern espanyol pot fer tants numerets com vulga, acomboiat per la premsa unionista, però la realitat demostra que el govern català es mou, es mou de pressa, es mou bé i és mou eficaçment. Les visites i el nivell de les visites de la setmana passada, a Londres, París i Estocolm, en són la prova. I els nervis del ministre d’aquesta setmana, també.
Font: VilaWeb.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada