Josep-Lluís Carod-Rovira: «La mateixa moneda»

«Els que defensen la sobirania de Catalunya, sense excessiva preocupació social, tenen ara motius nacionals per a participar en un combat conjunt»

Durant molts anys, ha pogut semblar que allò que alguns anomenaven qüestió social i qüestió nacional eren aspectes diferents, condemnats a caminar junts de forma paral·lela, l'un a la vora de l'altre, però sense trobar-se mai. S'han omplert moltes pàgines parlant d'agenda social, en contraposició a l'agenda nacional, com si es tractés de realitats distintes i, el que és pitjor, contraposades o bé incompatibles entre elles. Entre certs sectors diguem-ne progressistes, hi ha hagut una certa tendència a creure que la defensa de la justícia social, els drets humans, la llibertat, la qualitat de vida en la feina, l'habitatge, la sanitat i l'educació, era una batalla universal sense fonaments terrenals concrets i, doncs, que no adquiria una fesomia determinada, precisa, nacional, a cada lloc. Es parlava d'unes persones pràcticament apàtrides, anacionals, sense país, ciutadans del món, es deien. I entre certs sectors diguem-ne conservadors, ha existit una tirada cap a presentar just el contrari, un país possible sense persones, on es podia parlar de la nació al marge de l'existència de nacionals o de la llengua, sense tenir en compte els parlants d'un idioma, talment un univers romàntic farcit d'essències, però sense rostres humans que hi infonguessin vida.

En realitat, es tracta de dues cares d'una mateixa moneda, dos aspectes absolutament indestriables entre ells, ja que s'entrelliguen i interactuen dinàmicament de forma permanent entre ells, sense poder-se dissociar. En el llenguatge propi de finals dels seixantes, primers dels setantes, l'esquerra independentista parlava del concepte "alliberament nacional i de classe" , expressió que més enllà del seu caràcter demodé a nivell formal, a dia d'avui, era l'expressió, precisament, de la parella de fet inseparable que constituïen les dues idees. Òbviament, en tot el ventall ideològic, des del comunisme més ortodox de Joan Comorera, a la democràcia cristiana de Carrasco i Formiguera, passant pel comunisme dissident d'Andreu Nin o Jordi Arquer, el socialisme democràtic de Serra i Moret o Campalans i el catalanisme republicà d'esquerres de Companys, sempre hi ha hagut qui ha tingut clara la noció d'espais íntimament lligats.

Els moments actuals a Catalunya, en el camí que ha de dur-nos a la independència del Principat, són una oportunitat extraordinària, un regal dels déus, per a tornar a fer visible el lligam indestructible entre els dos conceptes, gràcies a l'ajut del govern espanyol, ajut que no falla mai, que arriba sempre que els ànims estan una mica decaiguts o l'esperit rebel un xic desmobilitzat i que no agrairem mai prou. Els recursos davant el seu tribunal constitucional presentats per un govern espanyol en funcions, que només funciona quan va contra Catalunya, afecten el moll de l'os de la idea catalana de país i del model de societat a què aspirem. Contra els que menteixen sobre la nostra realitat, titllant-la de nacionalista i excloent, ètnica i no inclusiva, generadora de desigualtats, les lleis aprovades pel Parlament desmunten el castell de falsedats que tant ajuden a difondre PP, C's i, massa sovint, el mateix PSOE. Perquè el govern espanyol, amb els recursos, vol posar obstacles a una llei que preveu igualtat de drets entre homes i dones, vol que bancs i grans propietaris no calgui que s'impliquin en la lluita perquè tinguin sostre aquells que avui només tenen risc d'exclusió i per tant que no calgui cedir pisos ara buits, vol que no s'hagi de pagar un impost pel fet de mantenir habitatges buits quan hi ha tanta gent necessitada de casa, vol que els grans propietaris immobiliaris no hagin d'oferir un lloguer assequible a aquells que estan a punt de ser desnonats, etc.

Els que defensen la sobirania de Catalunya, sense excessiva preocupació social, tenen ara motius nacionals per a participar en un combat conjunt i valent de tota la societat catalana, perquè s'han vulnerat les decisions lliures i democràtiques adoptades i votades pel nostre Parlament. No tindrem un país de dignitat, benestar i llibertat, amb ciutadans mancats d'algun d'aquests tres valors. Els que prioritzen la lluita per unes condicions de vida millors que les actuals, en tots els àmbits de la vida, tenen ara motius socials, de justícia social, per a coincidir en un mateix combat nacional amb les institucions, entitats i persones que defensen les lleis ara directament atacades. No tindrem una societat amb ciutadans vivint en plenes condicions de dignitat, benestar i llibertat, en un país a qui com a tal es nega qualsevol dels tres valors. A l'hora de la veritat, doncs, uns i altres, si és que encara té sentit de parlar així, generalitzant-ne l'afirmació, veiem com la realitat ens ha col·locat a tots a la mateixa banda, estem al mateix costat de la barricada, defensant el mateix. I, enfront, davant nostre, hi ha els que hi estan en contra, en contra de tot, com a país i com a ciutadans. En contra del dret a l'habitatge i de la plenitud de vida de la llengua catalana en tots els àmbits d'ús, en contra d'uns salaris dignes i també de la presència internacional de l'esport català, en contra de voler fer desaparèixer la pobresa energètica i de presentar-nos davant del món com el que som. Si els que s'oposen a una cosa i l'altra són els mateixos, per què els que volem una cosa i l'altra no podem ser també els mateixos? S'acosta, cada cop més, l'hora de la veritat, aquella on ja no queda ni un racó per a l'ambigüitat. Si un país és la gent, si una nació la fan les persones, els que volem dignitat, benestar i llibertat per a la nació i aquells que volem el mateix per a les persones hem de ser capaços de caminar junts. Junts, no sols som més, junts som, ara sí, la majoria. Però mai no tindrem res, ni com a país ni com a simples ciutadans, sense un estat que ara ens falta: el nostre.

Font: NacioDigital.cat