I us preguntareu, amables lectors, per què reformaria la Batet aquesta sagrada Constitució, doncs? M’eixugo els ulls i us ho escric: com a “fruit del resultat de les negociacions” s’hauria d’aconseguir que es reconegués que “Catalunya té una identitat molt forta, una llengua pròpia i una cultura”. Després d’això va citar Peces-Barba i va dir: “La nació cultural catalana és indiscutible. Hi ha raons objectives que ho avalen”. Gràcies. Manel, baixa. Marcelo, aparca’m el patinet.
Una identitat “molt forta”. No pas una identitat i prou. Però de què depèn la fortalesa? Del fet que es noti molt, com la personalitat? I, esclar, tenint aquesta identitat tan forta, és normal que s’hagi de “reconèixer” que Catalunya té una llengua pròpia i una cultura. Perquè Catalunya és (aquí m’emociono) “una nació cultural”. I si us pregunteu què és una “nació cultural” us ho diré. És el que fas servir quan no pots dir “nació” i prou. Diguéssim que és, una mica, com allò de la “intel·ligència emocional”. És el que et diuen que tens quan no et poden dir que tens intel·ligència i prou.
Font: ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada