Francesc de Dalmases: «O la independència o l'independentisme»

Ser independentista té avantatges i dificultats però té una característica curiosa: ho pots ser ben sol. L'independentisme permet escissions fins a l'infinit i, en funció de formar part d'una minoria ben minoritària, reivindicar que es guarden en un calaix les essències polítiques més pures per evitar que les majories impertinents les embrutin amb la seva heterogènia característica.

La independència és una altra cosa. Lluitar per la independència és assumir que, com tots els països mínimament democràtics del món, el teu serà un país divers. Un país amb persones de dretes, d'esquerres, persones que ni saben si són d'esquerres i dretes, i fins i tot antidemòcrates o apòstates de la pròpia nació. És la gràcia de ser independent i de ser demòcrata: assumir que la pròpia opció política, per vàlida que sembli, només agradarà a una part del país i que tocarà conviure, respectar i maldar perquè la democràcia preservi la resta d'opcions.

I el camí cap a la independència ja és una mica això: entendre que cadascú defensa de forma legítima els seus projectes polítics però entendre, sobretot, que només des del profund compromís amb el moviment d'alliberament nacional -que, tornem-hi, serà divers i fins i inclourà antagonismes des d'una perspectiva ideològica- es pot mantenir una unitat d'acció que generi i mantingui una majoria social suficient per culminar el procés d'independència.

Fa només deu anys ens hauria semblat impossible que Convergència i Esquerra compartissin un mateix grup parlamentari amb un únic objectiu: la independència. Fa només cinc anys, ens hauria semblat marcià que aquest grup parlamentari comptés amb el suport de les CUP. I ens hauria semblat impensable perquè érem incapaços d'imaginar una unitat d'acció política que ha estat possible, també, gràcies a una societat civil organitzada que ha demostrat que aquest era el clam de l'independentisme.

Comptem, clar, amb què l'Estat espanyol farà servir els tres poders que mai no ha separat per destruir aquesta unitat d'acció. Però resultaria inexplicable que la fi d'aquesta lliçó de democràcia fos provocada des de les pròpies files independentistes. En tot cas, només s'explicaria perquè algú o alguns s'estimen més ser independentistes que independents.

El 24 de setembre de 2015, un exdiputat de la CUP va escriure i publicar una piulada valenta i significativa: 'Mai hagués pensat que a les portes de la fundació d'una República i l'obertura d'un procés constituent, hi hauria una esquerra bloquejant.' És exactament això i estic convençut que ara no passarà. No ens ho permetrem perquè no ens ho podem permetre. El 27S vam emetre un mandat democràtic que no pot ser defraudat per cap d'aquestes tres forces polítiques.

Font: Mon.cat