Ignasi Aragay: «Els batecs d’Espanya»

Ens haurem de conformar a guanyar pas a pas, vot a vot, raó a raó, la independència. És Espanya qui ens marca l’agenda i el camí: d’allí no ve ni sembla que ens hagi de venir cap oferta, cap sortida, cap pacte, cap transacció. El guió del 26-J és encara pitjor que el del 20-D. La Catalunya independentista acabarà triomfant un dia per defecte, per incompareixença d’una alternativa. Potser els independentistes, que som molts, no som prou. Però a l’altre costat hi ha un buit esgarrifós. Si Catalunya es vol independitzar sense prou convençuts, Espanya es vol regenerar encara amb menys regeneracionistes. De nou el problema és més seu que nostre.

Espanya és més lampedusiana que Catalunya, més conservadora. I sobretot més nacionalista. L’independentisme ha sabut sumar perquè s’ha desfet en part, només en part, del llast nacionalista. Al costat de la identitat, ha configurat un discurs cívic i republicà, inclusiu, modern. Espanya segueix sent, a dreta i esquerra, molt unitària, uninacional, al·lèrgica a la diversitat que la conforma. Només Podem assaja una cosa diferent, un experiment, una pluralitat nacional encara incerta i minoritària.

L’Espanya del 26-J es debat entre la regressió neocentralista, d’un costat i, com diu Rajoy, “ el lío ”, de l’altre. No diu rojo-separatista, però ja s’entén. No hi ha una tercera Espanya prou forta a la vista. Sempre que entra en crisi, com ara -crisi econòmica, crisi institucional, crisi territorial-, Espanya es tensa, s’extrema, torna a l’esquema guerracivilista: ara, el PP contra Podem. Un combat desigual. El centre s’empetiteix. El PSOE i C’s ho tenen més difícil, en aquesta segona volta. El relleu generacional i regeneracionista s’allunya. Si Podem es configura com el segon partit, com l’alternativa, això voldrà dir que l’alternativa s’espaia en el temps: a Iglesias, en el millor dels casos, li caldran uns anys més per consolidar-se, per guanyar. Una legislatura, pel cap baix. I Catalunya no pot esperar, ja ha agafat velocitat de creuer, sent que la història l’empeny. Si Sánchez es manté segon, l’alternativa per a Catalunya es dilueix, perquè el PSOE no accepta ni acceptarà la plurinacionalitat. El PSOE està atrapat en la història, en la Transició, en el felipisme. La recuperació per part de Sánchez de Borrell i Robles és més que un símptoma, és un desastre, un tancament. Borrell y cierra España.

I si quan Espanya entra en crisi s’esquinça, quan Catalunya entra en crisi li surt la pulsió nacional, sempre insatisfeta. Una pulsió que, en contra del que li passa a l’Espanya dels extrems, busca unir forces en un projecte comú, busca el consens, busca un gran centre. En altres èpoques va ser la Renaixença cultural, el catalanisme regionalista, l’autonomisme... Fins ara sempre havien estat projectes compatibles amb la regeneració d’Espanya. Ara ja no, ara és l’estat propi. Per això Espanya avui encara va més curta de regeneradors. Li falten bona part dels catalans que tant havíem contribuït -amb èxit estantís, cal dir-ho- a la modernització d’Espanya.

“El cor té raons que la raó ignora”, deia Pascal. El cor espanyol batega des de fa segles unitàriament, quasi sempre aliè a la pluralitat de sentiments, de cultures. De tant en tant la raó perifèrica agafa certa autonomia, però sempre torna el batec centralista, l’ordre establert, que és vist com a natural, immanent. El cor espanyol avui, de nou, sense adonar-se’n, és el que foragita Catalunya. “ Somos el golpe temible de un corazón no resuelto ”, escrivia Gabriel Celaya i canta Paco Ibáñez. És aquest cor no resolt, aquest batec que, contra el desig de Celaya, mai anuncia res de nou, el que no ens deixa més remei que seguir el camí de la independència. Un camí gens fàcil en què el cor i la raó hauran de trobar l’equilibri.

Font: ara.cat