Vam decidir i proclamar que mai més no ballaríem al ritme que ens marquessin els altres. El Parlament de Catalunya va refermar la voluntat expressada a les urnes i va deixar clar que les institucions espanyoles ja no ens dirigirien el pas ni ens tallarien cap ala ni ens apagarien el llum ni ens farien complir cap ordre. Passen les setmanes i ens fem un fart de dir i sentir que les lleis injustes s’han de desobeir. Cosa certa, encara que costi, que no sigui ni fàcil ni de franc i que exigeixi visió estratègica. Però fins i tot som en un altre estadi d’aquesta màxima gandhiana, perquè resulta que cada llei mínimament justa que s’aprova al parlament és tombada pel braç judicial espanyol, previ recurs divendral del consell de ministres. (Quina toca avui, que torna a ser divendres? S’accepten apostes, si és que queda cap llei dempeus.) I bé, són precisament aquestes sentències injustes les que no s’han d’obeir, de manera que es pugui retre obediència al mandat democràtic dels catalans, que és a qui es deuen les institucions principatines.
Tan lents com són els tribunals quan els requerim i tan ràpid com expedeixen sentències contra la voluntat d’un poble. Vet aquí l’anomenada justícia posada al servei d’una causa política. Sense miraments ni dissimulació ni vergonya. En detriment només d’uns i casualment sempre els mateixos, és a dir, els més desafavorits, els qui més necessiten mesures socials urgents. I, alhora, en beneficid’uns altres molt concrets també, els bancs i grans empreses, que es freguen les mans veient com les sentències del Tribunal Constitucional els estalvien milions i milions d’euros. Vet aquí la vida política catalana sotmesa a la judicialització constant i un estat que no té cap escrúpol a fer-se valer i imposar-se per la força de la toga. O, més ben dit, que ho pretén.
Mentre uns intenten que aquest racó de món sigui cada dia una mica menys injust, n’hi ha uns altres que se’ns en riuen a la cara i ens anul·len les lleis de tres en tres. Però després ens toca torn i cada dia que passa sabem riure millor, nosaltres que hem fet de l’humor una de les millors armes de defensa, contraatac i supervivència.
Si tenen la intenció d’atemorir-nos amb tota aquesta ofensiva, que creixerà de dia en dia, bé els ha de quedar clar que no ens en fan ni en tenim, de por. I per a no tenir-ne cal ser com més millor, perquè amb algú a banda i banda agafant-nos les mans sempre és més fàcil d’alçar la barbeta. Tot i que és del tot lícit que ens acabi guanyant la por, i quan això passa hem de poder sentir-nos aixoplugats. Per exemple, sota el front comú que hem vist aquesta setmana en resposta a un TC que s’ha atrevit, juntament amb un govern en funcions i inútil, a liquidar una ILP aprovada per unanimitat en un parlament sobirà. Recordeu els salts d’alegria que vam fer aquell dia de juliol de l’any passat?
Un setge judicial que també rodeja regidors i batlles que han donat suport en algun moment a la declaració del 9-N. Davant d’això també cal respondre amb contundència, signar el manifest de torn i fer entendre que no aconseguiran deturar la determinació d’un poble. Fer soroll per deixar en ridícul un estat presumptament democràtic que envia al jutge càrrecs electes per haver manifestat idees polítiques i democràtiques i al qual li rellisca deixar a la intempèrie els seus ciutadans. Tard o d’hora ho hauran d’aturar. En alguna banda, després de riure, s’ho deuen mirar esparverats.
Font: VilaWeb.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada