Francesc-Marc Álvaro: "O unitat o res"

El ministre Montoro va fer, aquest dimarts, un gran favor al moviment sobiranista català, durant la seva compareixença al Congrés dels Diputats: totes les seves paraules, acompanyades de la salsa agredolça de la represàlia i l’acarnissament, van donar la raó als que pensen –com jo mateix- que el procés que viu Catalunya és, per sobre de tot, un intent de repartir el poder d’una manera més justa, posant en qüestió els pactes i equilibris forjats durant una transició que va evitar una nova guerra civil a canvi de sotmetre l’operació a la vigilància estricta d’uns militars que li ho devien tot al dictador mort al llit. Aprofito el viatge al passat per corregir una dada que donava dilluns: el senador més votat el 1977 a Espanya va ser Josep Benet i no Xirinacs.

L’agressivitat extrema del ministre en referir-se a Jordi Pujol ens indica que el grup de poder que representa el PP se sent traït per algú que considerava “dels nostres” tot i les distàncies ideològiques. L’expresident era el nacionalista català moderat que sempre en volia més però que, a l’hora de la veritat, actuava com a líder d’un partit frontissa en l’escaquer espanyol que assegurava la governabilitat a canvi d’un preu assequible. Les elits no tenien sorpreses. Recordeu que Pujol va ser declarat “español del año” pel diari ABC. Recordeu que Aznar va arribar al palau de la Moncloa l’any 1996 gràcies al llavors president de la Generalitat, a qui el perdedor González va aconsellar de pactar amb el seu adversari “per interès general”. Per cert, Montoro va intervenir, al costat d’altres dirigents populars, en les negociacions entre PP i CiU que van donar lloc al Pacte del Majestic.

Un columnista de Madrid gens sospitós de simpaties sobiranistes com David Gistau va resumir molt bé l’error del ministre d’Hisenda en parlar del cas Pujol: “Montoro logró ayer convertir el caso Pujol en una agresión del Estado que legitima el discurso independentista y en una invitación a sospechar de todos desde la Transición, del Rey abajo”. El tret per la culata, vet-ho aquí. Perquè el nou moviment sobiranista no es pot entendre si no es té en compte que uneix sota l’estelada el desig de regeneració democràtica, la reclamació de ple reconeixement nacional i la constatació d’un tracte econòmic i fiscal insostenible. Per això l’intent del Govern Rajoy de construir un relat que identifiqui sobiranisme amb corrupció està destinat a fracassar dins la societat catalana alhora que –sense voler- converteix l’unionisme oficial en l’opció del xantatge, dels pactes de silenci, de les complicitats tòxiques i de les impunitats entrellaçades.

El discurs de Montoro és coherent amb l’estratègia dels poders espanyols per enfrontar-se al desafiament català: alimentar tot el que seria susceptible de provocar la divisió i el caos en el camp sobiranista. En aquest sentit, el cas Pujol genera divisió perquè fa trontollar els fonaments de CiU, formació imprescindible per assegurar una majoria favorable a la creació d’un Estat català independent. Que Pujol no vulgui comparèixer al Parlament fins després del 22 de setembre confirma que l’estratègia de la defensa de la família de l’expresident fa molt mal a una Convergència que necessita frenar el setge de la sospita indiscriminada. Si Artur Mas i Josep Rull no s’atreveixen a fer cirurgia de guerra, la reconstrucció de la credibilitat no passarà per una refundació sinó per una demolició. Els milers de votants de l’encara primera força nacionalista mereixen una mica de respecte.

La divisió és l’arma principal del Govern espanyol per posar fi al legítim anhel d’una majoria de la societat catalana de decidir el seu futur. Divisió que –si no hi ha intel·ligència ni generositat- es podria donar en molts àmbits del sobiranisme: dins dels partits, dins de les entitats, entre els primers i les segones, entre sigles diverses, entre dirigents… El pronòstic que fan els estrategs de Rajoy és que la desunió del sobiranisme, després d’un 9 de novembre en què no es pugui fer la consulta, incrementarà les desconfiances, els retrets, el desànim, el cansament i que, més d’hora que tard, aquest quadre acabarà afeblint els lideratges sobiranistes, especialment el de Mas, que és la peça que Madrid vol caçar des del primer dia. Totes les decisions que es prenguin des d’avui a Catalunya –Mas i Junqueras no poden ignorar-ho- haurien de tenir com a principal objectiu desmuntar aquest pronòstic. Sé que és impossible que els aparells dels partits deixin de banda els seus càlculs, però és innegable que, ara més que mai, l’èxit o el fracàs d’aquest projecte depèn de dos factors: que els sobiranistes evitin errors i que la mobilització no s’esbravi gens ni mica.

Unitat i control hàbil dels temps per fer el que calgui fer. Aquests són els únics principis que l’estratègia sobiranista no hauria d’incomplir, passi el que passi en els propers mesos. Mentre, a favor del procés consigno dues realitats que poden passar inadvertides enmig del soroll. Primera: Madrid, finalment, s’ha convençut que té un problema gros amb Catalunya i que no és una simple febrada. Segona: per primer cop en la història i des de fa dos anys, el món sap que existeix la nació dels catalans i la reconeix com a actor polític, per molt que Margallo posi pals a les rodes.

Font: francescmarcalvaro.cat