Albert Om: "Carta als participants en la V de la Diada: 'La gent normal'"

Hi ha coses que, si te les mires de molt a prop, les veus deformades. Aquest any, per feina, em tocarà seguir la V de la Diada a 6.000 quilòmetres de casa. Em sembla una bona distància per entendre la dimensió exacta d’unes mobilitzacions que recordarem tota la vida.

Per fer la V es necessita molta gent. Per veure-la, el que cal és agafar distància. Els catalans que ompliu la Gran Via i la Diagonal no sabreu exactament el que haureu fet fins que no arribeu a casa, poseu la tele i veieu les imatges que un helicòpter haurà gravat, enfilat desenes de metres per sobre vostre. Caldrà la perspectiva de l’helicòpter per entendre el que haurà passat arran de terra. I caldrà, un cop al sofà, aïllar-se del soroll ambiental, treure la veu de la tele i de la ràdio, i disfrutar de les imatges sense escoltar declaracions, tertúlies, picabaralles i interpretacions malèvoles de polítics que intentaran potinejar la V que haureu dibuixat unes hores abans.

Els nombrosos profetes de l’apocalipsi que tenim a Catalunya fa setmanes que es llepen els dits: diuen que el cas Pujol enterrarà el sobiranisme, que Artur Mas haurà de plegar, que ERC no se’n sortirà, que el 9-N segur que no es vota i que, arribats al cas, tampoc ningú no ens reconeixeria internacionalment. Són professionals del desànim que es mouen amb comoditat en ambients irrespirables, com els que vivim ara mateix. Però vénen dos dijous consecutius que transformaran l’estat d’ànim col·lectiu.

El primer d’aquests dijous és l’11 de setembre. Veurem imatges espectaculars de centenars de milers de catalans que demanen poder votar i no els deixen. Quan encara no ens hàgim refet d’aquest impacte, arribarà el segon dijous, el 18 de setembre. Aquell dia centenars de milers de persones, a Escòcia, aniran a les urnes i triaran lliurement la papereta del sí o la del no. La coincidència d’aquests dos esdeveniments en la setmana dels dos dijous és letal per a aquells que porten temps convidant-nos a plegar veles.

Vénen dies d’il·lusió, de continuar guanyant al carrer allò que no et serà donat des d’un despatx. La de dijous que ve no és la primera manifestació ni tampoc serà l’última. Encara que la gent tingui pressa, tot està anant molt de pressa. Per entendre-ho, necessitem una altra perspectiva: la que dóna el temps. Girar el cap i mirar on érem fa només quatre anys.

P. D . “Quan la gent normal s’uneix, els grans canvis són possibles”. Ho va dir Obama aquesta setmana a Estònia per celebrar els 25 anys de la Via Bàltica. Dijous que ve, cap portaveu de la Casa Blanca es pronunciarà sobre la V de la Diada. El poder és prudent. Haurem d’esperar al 2039.

Font: ara.cat