Madrid · Li convenia i no va saber veure-ho (o no va saber aprofitar les oportunitats). Ara ja és tard. El clam de llibertat va començar a coure's, de forma significativa, l'any 2010. Els diaris catalans, en un editorial conjunt, ja ho havien alertat fins i tot abans. La vella política de l'Estat de matriu castellana (ai aquell dret de conquesta salamantí...) va menystenir el gir profund que feia la societat catalana.
La resta ha estat com posar una fitxa de dòmino rere l'altre. Un enfilall de nos --amb brillantina a lo Travolta, que deia el xotis-- han anat ampliant el camp del sí-sí: cada cop més ciutadans han arribat a la conclusió que no hi ha res a fer amb un estat que prova --encara avui!-- erradicar la llengua i la cultura pròpies del país, incapaç de reconèixer a efectes pràctics la plurinacionalitat; un estat que ofega econòmicament el seu motor, com l'escorpí que pica la granota tot i saber-ne les conseqüències fatals; un estat que castiga la classe treballadora amb retallades constants, sense invertit en el servei de rodalies RENFE...
Ara ja és tard. Rajoy ha quedat atrapat, pel seu immobilisme, a la teranyina de la vella política mentre Catalunya en fa de nova io fresca, protagonitzada per la gent. A aquesta marea ciutadana, la Moncloa --l'estat antic-- és incapaç de donar-hi una sortida acceptable. Per què? Sobretot perquè al seu manual d'estil això és una realitat inèdita, inexplicable: les eines que han fet servir sempre ara són ineficaces (vegeu el cas Pujol). Per sort, els catalans ja no esperem cap resposta del PP, del PSOE o del TC. Fem Via, sentint-nos sobirans. La política espanyola ha perdut tot interès.
Font: Tribuna.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada