Ara el meu cas particular i intransferible: l’estat espanyol sempre m’ha fet sentir un ciutadà de segona pel fet que la meva llengua sigui la catalana i no l’espanyola, i pel fet de pagar els impostos a Barcelona i no a Valladolid. La història i els números d’aquestes darreres dècades són els que són. Tampoc no m’ha permès ser un ciutadà europeu des de la meva cultura. Ni m’ha fet sentir orgullós del funcionament de les seves institucions democràtiques, tan opaques i anquilosades. Ni de la seva justícia. Ni de la majoria dels seus mitjans de comunicació. I també m’ha avergonyit l’oblit en què ha deixat els qui van lluitar contra la dictadura. A l’inici de la Transició vaig tenir la sensació que tot era possible, que l’estat espanyol es modernitzaria en tots els sentits, que acceptaria la seva plurinacionalitat, que s’europeïtzaria de debò. Va ser un miratge. Una llàstima. Una oportunitat perduda. Vist amb perspectiva, crec que el franquisme va seguir pesant molt al principi, la por a una involució va marcar massa els pactes inicials. Això va ser negatiu per a Catalunya, sens dubte, però també, i molt!, per a Espanya. Ara tots ho paguem.
Haig de confessar que tampoc les tinc totes amb el nou estat català que aspirem a construir, perquè en aquests anys d’autogovern també s’han fet moltes coses malament: a la Generalitat, a les diputacions, als ajuntaments; en el terreny econòmic, cultural i social. Però crec més factible començar de zero que intentar altre cop reformar l’estat espanyol. L’aposta no està exempta de riscos, és senzillament una oportunitat. Sobretot veig que hi ha molta gent il·lusionada i preparada a donar-ho tot, veig que existeix una energia positiva per fer net, per construir una democràcia de més alta intensitat. I estic convençut que caldrà ser molt exigents al principi, perquè després les inèrcies s’imposen i costa molt canviar.
Espero que la meva discrepància, que la meva cada cop més acusada desconfiança en el poder, sigui de la naturalesa que sigui, trobi un còmode encaix en el nou país. És a dir, que l’arquitectura institucional i social que construïm permeti l’existència d’un periodisme lliure i independent, crític i responsable, absolutament imprescindible per a una democràcia madura. I també espero que el nou país es doti d’un autèntic exèrcit cívic de lectors, escriptors, editorials i biblioteques que alimentin la nostra cultura, el nostre teatre, cinema i, en definitiva, les nostres vides individuals i la nostra realitat col·lectiva.
M’imagino, en fi, que la independència més que una exigència ha de ser una autoexigència. Més que un somni, un somieig. Més que una identitat, una pluralitat. Més que una festa, una responsabilitat. Més que una reacció, una il·lusió. Més que una confiança cega, una visió àmplia. Més que un trencament, un nou pacte. Més que un nou país, una nova manera de ser al món. Més que una idea, moltes idees. Més que una arquitectura, una xarxa. Més que una victòria, un fair play. I més que un final, un principi.
Font: ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada