Marta Rojals: "Que vindrà l’home del plasma!"

Les gràfiques del referèndum escocès diuen que, si hagués sigut pels jóvens, a Escòcia hauria guanyat el sí. O, més clarament, que si ha guanyat el no és pel vot dels jubilats, de natural conservadors. Que la gent gran té més por no és pas notícia, perquè n'han passades de molt grosses, i els 'indepes' catalans ens demanem si, a l'hora de la veritat, el vot dels nostres avis també serà influït pels fantasmes d'un passat que, tot i essent passat, ells tenen prou present.

Respecte a això, el politòleg de la UB Jordi Muñoz ha fet uns comptes que explica així: 'La intenció directa de vot al sí-sí entre els més grans de 65 anys és més de 10 punts inferior a la resta.' Ho llegeixo i penso en un cas proper: a cals meus avis, com en moltes cases, la por es podia tallar amb un ganivet. El meu avi, e. p. d., quan a nou anys es va trobar buscant trossos de son pare entre trossos de cadàvers calents, va ser inoculat d'un terror eficaç i definitiu, destinat a passar de generació en generació. Aquest terror, que va anar seguit de la misèria i les represàlies, l'havia de mantenir traumatitzat, atemorit i arronsat a ell, i, a través d'ell, a tots els seus descendents. Així, la transmissió genètica de la por podia consistir, per exemple, a espantar la néta perquè no es fiqués en 'lios' polítics ni en 'jaleos' de protestes i manifestacions. Dit a l'engròs: que tingués por de canviar el món.

Els qui hem crescut envoltats de cotó fluix no tenim el dret de menystenir aquesta por. Sense anar tan lluny, si en el passat t'han atracat a punta de navalla, davant l'amenaça que en el futur et tornaran a atracar amb violència, el trauma et farà més efecte que no pas la raó, i més quan et diuen que, si tries tal opció, ells ja procuraran que t'atraquin per tots els mitjans possibles, pels segles dels segles i fins a l'espai sideral amén. Per això, la tàctica apocalíptica dels prohibicionistes espanyols encara és més perversa: saben que invocant els fantasmes dels qui més han patit, amenaçant amb versions actualitzades de misèries, ostracismes i represàlies per als seus fills i néts, no els cal entrar en el camp de la raó, on no tenen res a fer: el trauma mateix dels traumatitzats els fa la feina.

I, en vista d'aquest abús, què hem de fer? Si el meu avi avui fos viu, li passaria el vídeo del vídeo (la repetició no és cap error) d'aquell registrador de la propietat que ha arribat a president d'Espanya llegint papers i 'teleprompters', i que només sap improvisar un discurs quan li demanen sobre el futbol. Aquest és l'estat que tenim ara, governat per un valent que s'ha d'amagar darrere una pantalla de plasma perquè ni té pebrots per a encarar la premsa ni competència per a traduir les fal·làcies prohibicionistes a la llengua dels mitjans internacionals.

Per comparació, només cal remetre'ns a qualsevol sessió del parlament de la setmana passada, amb els nostres representants citant els clàssics, xerrant idiomes, debatent sobre models econòmics, exposant com hem de construir el futur. Si hi ha ningú que encara tingui por que una gent llegida, estudiada i preparada com la que tenim a casa serà menys capaç de fer rutllar un país que el partit del president del plasma, és que es mereix l'estat que té: un estat que, de tan creure's allò que va ser, encara no s'ha adonat d'allò que és ara. Vols por? Doncs té: les enquestes preveuen que una majoria tornarà a votar els que defensen un president gallina mentre gallegen davant els catalans. Ves si no és ridícul. Un adversari d'aquest nivell no és un adversari: és una vergonya.

Font: VilaWeb