Toni Soler: "Espanya se la juga"

DESCRÈDIT. Cal reconèixer que la tenacitat del president Artur Mas ha sorprès pràcticament tothom. El mèrit del que ha passat avui no és només seu, més aviat és mèrit de l’independentisme, tant el polític com el social. Però Mas ha fet un pas que no té precedents en la nostra història recent, i ho ha fet conscient de tot el que s’hi juga. Minimitzar-ho seria injust. Les reaccions en l’entorn del govern espanyol basculen entre el desconcert i la histèria, i s’entén: el desafiament de la majoria democràtica catalana obligarà l’Estat a passar de les paraules als fets; i entre una cosa i l’altra hi ha una gran diferència. Encara que el discurs diplomàtic defensi la integritat territorial dels estats, el cert és que cap govern de la Unió Europea ha hagut de girar la llei contra una part dels seus propis ciutadans. En el nostre cas, això implica reprimir una majoria parlamentària, que compta amb el suport del 93% dels nostres ajuntaments. Fins ara tot eren amenaces; ara Espanya haurà d’enfangar-se en una batalla desigual en què fiscals i policies tindran al davant ciutadans armats només amb una papereta a la mà. Ciutadans pacífics, que han demostrat mil i una vegades el seu comportament impecable. Quina vergonya faran passar a tots els espanyols demòcrates. Quin desprestigi per a la marca Espanya. Creguin-me: d’això, el govern de Rajoy no se’n recuperarà fàcilment. I ho saben, i els neguiteja. Potser no tant per permetre la consulta, però els neguiteja.

OPTIMISME. Mentrestant, una part significativa de la premsa internacional està virant lentament cap a la comprensió (o almenys, l’acceptació) de les aspiracions catalanes. I això també passa a Espanya en sectors d’Esquerra Unida, Podem, i en ciutadans anònims que s’avergonyeixen d’un govern que no permet als catalans votar sobre el seu futur, després de demanar-ho durant anys de manera legal i pacífica. Aquest viratge pausat continuarà, sobretot si a Catalunya la tenacitat de la majoria sobiranista es manté invariable, i si la gent demostra amb fermesa, i al carrer, que no es doblegarà per una simple decisió del Tribunal Constitucional -una decisió que el govern espanyol porta setmanes anticipant, amb un desvergonyiment insòlit-. Fins al 9-N poden passar moltes coses; anant malament, ens haurem carregat de raons i haurem forçat el govern espanyol a desacreditar-se davant d’Europa. Però les coses no tenen per què anar malament. De fet, com més optimistes siguem, més lluny arribarem. Fins ara, la incredulitat de l’opinió pública espanyola ha estat el nostre millor aliat. Per tant, quan arribi el dia, no sé si la consulta es podrà fer amb garanties, però almenys jo sí que em presentaré allà on em toqui, amb la papereta a la mà, i qui ho vulgui evitar s’haurà d’interposar entre jo i l’urna. I votant, o intentant-ho, haurem començat a guanyar, i a fer un país nou. O dos països nous, si comptem aquesta Espanya que té davant seu l’oportunitat única de reinventar-se.

Font: ara.cat