Diuen tenir-ho tot a punt. Han previst “todas las medidas”. L'única que anuncien obertament és l'ús del Tribunal Constitucional, l'instrument d'estat que ja coneixen i controlen perfectament i que tant ha contribuït a la situació actual. Hi ha altres mesures que no verbalitzen però que insinuen. Ho fan a través dels seus satèl·lits polítics o de les veus exaltades d'aquells que els fan de guionistes mediàtics. Diuen que estan “preparats” i intenten fer-nos por. Nosaltres també ho estem i, dissortadament per a ells, la por no cala. Demà els carrers de Barcelona en faran la demostració definitiva. A una setmana del referèndum escocès i a dos mesos del 9 de novembre, Europa i al món sabran que el cas de Catalunya ja no es pot resoldre amb cap altra mesura que no siguin les urnes per decidir. Fins i tot abans de la gran V d'aquesta Diada ja resulta prou eloqüent el repàs del que hem vist en els darrers mesos.
Fracàs de l'estratègia internacional i diplomàtica del govern espanyol. El màxim que ha aconseguit Mariano Rajoy és un suport fred d'Angela Merkel, molt curosa -això sí- de no abonar-s'hi gaire. El 9-N ha quedat marcat en l'agenda política europea i internacional. Pot haver-hi incògnites sobre què passarà d'aquí a dos mesos, però un escenari que ja no contempla ningú (segur que tampoc el govern espanyol) és que no hi passi res. La tesi immobilista de Madrid no ha convençut The New York Times, Associated Press, The Economist, Financial Times o la BBC, per posar només alguns exemples. Pel que fa a la diplomàcia espanyola a les ordres de Garcia-Margallo, l'últim “èxit”, perfectament descriptible, ha estat la censura de la presentació de Victus a l'Institut Cervantes d'Utrecht. Tot un regal!
El “globus” a la societat catalana no es desinfla, contràriament a allò que preveia aquest “gran savi” de la política catalana que està demostrant ser el diputat del PP Enric Millo. És de justícia reconèixer que una part de l'èxit de convocatòria de l'Assemblea Nacional i d'Òmium Cultural s'ha d'agrair als Millos, Garcias-Margallo, Manos Limpias, Marhuendas, Llanos de Luna i Montoros. Tots ells han estat cooperadors –innecessaris però molt eficaços- en favor del procés català. Afortunadament sembla que aquests valuosos col·laboradors seguiran actius. L'escàndol Pujol és un sotrac col·lectiu però no fa ni de mur, ni d'obstacle, ni de fre. No es detecta esgotament en la mobilització cívica ni en les expectatives electorals. Després dels comicis europeus recents, les enquestes sobre properes eleccions apunten una clara consolidació de majories independentistes a gairebé tots els àmbits de representació institucional. Atenció al protagonisme polític dels nous ajuntaments (grans, petits i mitjans) que surtin de les urnes el mes de maig.
La V demostrarà una clara voluntat política a favor de votar el 9 de novembre i de fer-ho, majoritàriament, a favor de la independència. La legitimitat del 9-N serà més indiscutible com més gran sigui la participació i com més festiva, alegre i cívica sigui l'actitud al carrer. Avui ja sabem que la resposta ciutadana serà massiva. La manifestació unionista convocada a Tarragona, serà molt més petita, però –agradi o no als seus organitzadors- l'expressió pública dels partidaris del “no” també contribuirà a fer possible el pas següent que serà votar.
Arribem a la Diada decisiva amb molts avantatges però amb un adversari potent. En els propers mesos l'Estat desplegarà tota la maquinària que té al seu abast. Amb l'escut de la Constitució, Madrid farà tot allò que pugui (i que el context europeu li permeti). No hi faltaran provocacions, intoxicacions i episodis diversos ordits des d'impremtes servils, despatxos anònims o inconfessables clavegueres. Convindrà no col·laborar-hi ni per acció ni per omissió. Però si, malgrat totes les amenaces i totes les suspensions, el Govern de Catalunya, la majoria del Parlament i bona part del teixit social català es conjuren per posar les urnes i obrir els col·legis electorals el dia 9 de novembre, Mariano Rajoy es trobarà amb un greu problema: actuar. Llavors veurem en què consisteixen “todas las medidas” i, en funció d'aquestes, recordarem la frase que vam escoltar fa un parell de nits a TV3, en boca del protagonista de la sèrie històrica John Adams: “La qüestió ja no és si hi haurà independència, sinó quan”.
Font: NacioDigital
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada